Transparència i confiança a base de codolades i martingales

La passada setmana, el Banc Central Europeu anuncià la posada en marxa d'un procés d'avaluació global de les grans entitats de crèdit amb el qual es determinaran els riscos de la banca, s'analitzaran els actius i se'n provarà la seva resistència, d'acord amb diferents escenaris de tensió. La seva finalitat és avançar cap a un únic mecanisme de supervisió, a través de la recent batiada Autoritat Bancària Europea; i, els objectius que persegueix aquest examen son: promoure la transparència, millorar les mesures correctores i reforçar la confiança en el sistema. Fins aquí, res a dir.

Ara bé, si un parteix de dos fets (el crèdit no flueix i la confiança es troba sota zero), hi afegeix dues premisses (facilitar crèdit ara no és el negoci dels bancs i alguns responsables molt influents de la gran banca insisteixen en augmentar la confiança), aleshores, és del tot lògic dubtar d'aquestes bones intencions del BCE, vista la xifra, a més, del començament.
Conjectures i supòsits apart, dues notícies agafades al vol aquest octubre em fan pensar i creure que el raonament deductiu anterior és prou consistent, intentaré explicar-me.

Primera notícia. El govern de l'Estat ha valorat en 5.000 milions els riscos associats als crèdits per operacions de refinançament que haurà de provisionar la banca espanyola i preveu que, ella tota soleta, podrà fer-hi front sense cap tipus d'ajut públic. Segons el Bank of America, el volum total dels préstecs reestructurats de la nostra banca és de 208.000 milions, un 20% els considera de dubtós cobrament i un 38% clarament dubtosos. Seguint els criteris que el Banc de Espanya vol establir per a la cobertura de possibles insolvències (40% pels primers i 60% pels segons), l'import resultant a cobrir és de 52.000 milions i no 5.000. Pel que es veu, sembla que alguns han decidit no aixecar del tot l'estora però, al mateix temps, llançar una bona codolada. 2 segona notícia. El mateix govern, unilateralment, sense publicitat, ni explicacions (faltaria més!) treballa a escarada per avalar els anomenats crèdits fiscals (1) de la banca per valor de 50.000 milions més. És a dir i perquè ens entenguem, com la normativa Basilea III2 prohibeix tractar comptablement aquests potencials estalvis com un actiu, la solució més fácil és garantir-los amb recursos públics.

Aquesta operació de garantia pública vol dir que, si una entitat bancària no genera beneficis que amortitzin paulatinament aquests actius o fa fallida, en el pitjor dels casos, ens haurem de fer càrrec d'ells tots nosaltres (fills, néts i besnéts inclosos) amb futurs impostos; així de clar. Tota una solemne martingala comptable, al més pur estil d'aquells jocs d'atzar que multipliquen successivament l'aposta inicial en cas de pèrdua.

No és estrany que el Sr. Botín ens digui que ens plouen doblers a barrals i poalades. El seu banc també n'ha estat beneficiari.

(1) Si les deduccions fiscals d'una empresa superen els ingressos gravats en un exercici, vol dir que en un futur podria pagar menys impostos, i pot activar el crèdit fiscal fins a deu anys, millorant el seu patrimoni net, al comptabilitzar menys pèrdues. Ara bé, ha de disposar d'indicis suficients d'obtenció de beneficis perquè, d'entrada, representen un estalvi potencial incert.