L'error del cas Cesgarden

Des d'un altre punt de vista, també podem arribar a la conclusió que els jutges s'han mostrat excessivament durs en les sentències (d'errors judicials la història n'està plena), però el que no podem de cap manera és obviar l'error dels polítics -en aquest cas de l'esquerra que governava el Consell- en prendre la decisió d'impedir que els propietaris duguessin a terme un projecte que tenia totes les benediccions legals (ens agradés o no) aplicant una norma -el PTI- de manera no adequada, perquè, fent-ho, perjudicaven els drets adquirits d'uns ciutadans, s'arriscaven a comprometre el futur (com així ha estat) de la institució que governaven i, a més, donaven combustible als enemics del PTI que han opinant sempre i segueixen opinant que aquesta norma protectora és la causant de tots els nostres mals, quan això és una mentida grossera.

2 A partir d'aquesta premissa -que els governants no van saber aplicar correctament el dret vigent aleshores- es produeix una demanda dels teòricament perjudicats que acaba amb una sentència del TSJ de Balears, de 5 de maig de 2011, que serà confirmada més tard pel Tribunal Suprem.

No estem, idò, parlant d'un jutge unipersonal d'instància, sinó de les dues magistratures superiors de la justícia: la de les Balears primer, i la d'Espanya després.

Si ens fixem en la sentència de 5 de maig veurem que l'advocat del CIMe no és el senyor Parejo, que fa un temps va publicar un article al MENORCA «Es Diari» intentant defensar l'insalvable, sinó un altre advocat, però l'argument que s'està emprant avui damunt la premsa per intentar defensar la posició del CIMe i criticar les sentències dient que durant el procés es demostra que Cesgarden, el demandant, no era propietària de les dues parcel·les, i que açò semblava suficient per capgirar el resultat, no és cap argument sòlid, com molt bé contempla el Tribunal, perquè la venda de les parcel·les durant la tramitació del procés (de Siteme, inicial recorrent, a Cesgarden) no era cap frau, i no podia provocar mai del món el tancament d'aquest procés, només la substitució del venedor pel comprador, com s'explica clarament a la sentència, que subratlla -i això és molt greu- que el CIMe no va dir res quan li van donat trasllat de la transmissió. Per què, doncs, va callar quan podia parlar i era el moment processal de fer-ho?

Jo no sé, ni vull saber, si aquest silenci és un error del CIMe o ho és de l'advocat que aquest va contractar, però la qüestió és palesa i l'error molt greu. I no va ser l'únic, perquè a la sentència també es remarca que el CIMe es va mantenir callat davant el peritatge milionari dels perjudicis que es va fer durant el procés. Per què els responsables del CIMe van callar aleshores i ara, fora del poder, diuen -i diem tots- que la indemnització és exorbitant?

Podem, idò, parlar d'ètica si ho volem fer, però del que també s'ha de parlar és dels gravíssims errors que van dur a terme els responsables de la gestió política i jurídica del Consell.

Segurament -ja que no vull pensar malament de ningú-, perquè van estar mal aconsellats, mal assessorats, per l'advocat (o advocats) en qui van fer confiança i que els van representar davant els Tribunals. I no estaria de més que ho reconeguessin.