Els temps del «minutos España»

Per tant, vull reflectir en aquest article, per mitjà d'unes quantes experiències personals que poden arribar a semblar -i amb raó- anecdòtiques, com ha evolucionat el periodisme, la premsa escrita en concret, en els darrers 35 anys. En aquest sentit, record com, en el meu primer trienni de redactor en cap -i en peus- a Ciutadella, havia de dur la feina en un sobre fins a l'auto-correu de les cinc, per tal que el recader que hi viatjava l'arribàs fins a la seu del «Menorca», al carrer de la Mare de Déu de Gràcia de Maó. Quan es correu se m'escapava perquè jo no havia acabat de picar les meves cròniques a temps, l'havia d'encalçar posant el meu 127 a 125 quilòmetres per hora per les rectes que menen fins a sa Costa Nova, per tal de poder enxampar l'autobús a la seva primera aturada, a Ferreries. (Afortunadament, la falta administrativa que corresponia a la meva actitud imprudent ja està del tot prescrita, després de tants anys!) I si, tot i amb això, l'auto-correu havia arribat al Vimpi abans que jo, no em tocava altre remei que continuar camí fins a Maó -llavors sí, a una marxa més tranquil·la, més reposada- i lliurar jo personalment el sobre als companys des Diari.

Més tard, ja de retorn a Barcelona, vaig començar a fer col·laboracions esportives i altres informacions en general que havia de trametre, també, a la redacció. En Joan Quetglas i en Paco Pons Capó, mesquins, van acabar ben redons d'endollar els seus auriculars als telèfons de les seves taules i teclejar tot el que jo els anava dictant. Va ser llavors quan vaig fer un gran descobriment. A la central de Correus de Barcelona, al capdavall de la Via Laietana, hi havia una funcionària roja que disposava d'un artefacte miraculós, anomenat telègraf, que evitava que aquells dos redactors en cap n'haguessin de passar un fum per poder donar satisfacció al meu afany de col·laborar amb l'activitat illenca a Catalunya. Les meves informacions es van començar a comptar, des d'aquell moment, per «minutos España». Aquesta era la mesura que reflectia el temps que l'empleada de Correus trigava a passar a Menorca o a qualsevol altre punt de l'Estat, a través d'aquell enginy màgic, les retxes escrites en els fulls que li lliuràvem. Els «minutos España» determinaven, per tant, el preu del servei.

Quan uns vint anys després, vaig tornar a Ciutadella per fer feina as Diari, els miracles es continuaven produint i a una velocitat de vertigen. Ja no hi havia ni sobres per l'auto-correu, ni dictat de cròniques per telèfon, ni tan sols l'artefacte enginyós de la funcionària roja. Disposàvem d'uns ordinadors en els quals les informacions que apareixien a «páginas del día» es traslladaven automàticament, un cop escrites i revisades, a «páginas ok», per tal que poguessin ser corregides i editades. Així de senzill i de complicat a l'hora. Avui en dia, en què us escric novament des de Barcelona, els meus articles -com els de tots els meus col·legues- es compten per caràcters i per espais. Algun company ja n'ha fet esment en aquestes mateixes pàgines d'opinió. D'aquells «minutos España» dels anys 80 del segle passat hem passat als «caracteres con espacios» actuals. Detecto, idò, que en el periodisme són les coses les qui canvien, van evolucionant i es van transformant i les persones -llevat de les qui, lamentablement, ja no són en aquest món- les qui quedem, encara que ens limitem, de la manera més modesta possible, però amb la il·lusió del primer dia, a pasturar la nostradarrera tanca.