Acabadora

L'acabadora -o l'accabadora en italià- és la dona que practica l'antic ofici d'ajudar a ben morir. Aquí hauríem de fer un breu incís. Com molt bé diu Stefano Puddu Crespellani a l'epíleg del llibre: «... és una figura que pertany a la tradició oral de la cultura sarda; no en tenim res documentat, cap prova segura de la seva existència: només relats escoltats i repetits, que fan d'ella, ja en la seva base etnogràfica, un personatge de ficció». El fascinant -i, per tant, el gran encert de la novel·la i de la novel·lista- és haver sabut entollar el flux del passat amb les venes del present mitjançant una figura fantasmal i inquietant que només roman en l'inconscient col·lectiu d'una comunitat illenca rica en tradicions ancestrals com és la sarda.

L'acabadora ajuda a ben morir, però es converteix al mateix temps també en una representació positiva de la maternitat. La mateixa novel·lista és fill'e anima, aquesta sí una forma bastant comuna en la societat de Sardenya, que consisteix en un acord entre una família rica en fills i pobra en la resta, i una altra que és rica en béns de consum o materials, però pobra en infants. La modista Bonaria Urrai adopta Maria Listru mitjançant aquesta fórmula tradicional tan peculiar nascuda de la doble i pràctica necessitat. Per una banda, l'eutanàsia. I, per l'altra, l'adopció. Per una banda, la mort. I, per l'altra, la vida a través d'altres mitjans transversals que afavoreixen el conjunt de la comunitat. Dos temes del passat que continuen vigents en el present i que són tractats per l'escriptora, nascuda a Cabras l'any 1972, d'una manera delicada, incisiva i magistral. La dicotomia entre identitat i pertinença també obre un camí nou i fascinador. Però la pregunta continua martellejant dins el cap. He estat incapaç de trobar cap rastre d'acabadores -o d'acabadors- en l'espatlla escrita del temps que és el passat molt estudiat menorquí. Existien? Si existien, han deixat cap rastre dins l'imaginari col·lectiu menorquí? I encara una tercera pregunta. Quina és la frontera que separa la pietat del delicte? Avui en dia, només la novel·la pot donar respostes satisfactòries a totes aquestes preguntes. Un altre autor italià, Antonio Tabucchi, sostè a Afirma Pereira aquesta capacitat que té la novel·la contemporània i la literatura en general: «... la filosofia sembla que es dediqui més a la veritat, però potser diu tan sols fantasies, i la literatura sembla que es dediqui només a fantasies, però potser diu la veritat». La veritat no es pot agafar, només es poden marcar els seus contorns lleus. La veritat és com el pol·len de les flors. La planta no pot deixar el pol·len damunt una roca si vol activar la pol·linització i, per tant, la supervivència en el temps de l'espècie. Ha de crear la flor per atreure les abelles. La filosofia elabora el pol·len. La novel·la -i la poesia-, el pol·len i la flor. Però és la pregunta que em martelleja, i no l'art de la novel·la, qui ha generat aquest escrit.

Existien acabadores a Menorca en temps antic? Ho he investigat i he estat incapaç de trobar-ne el més mínim rastre. I una enèsima pregunta s'obre com una calèndula a primera hora del matí. Van existir les acabadores i van ser prou hàbils per mantenir el seu art en secret? O no van existir mai? O, per acabar, ajudar a ben morir era una activitat privada que esdevenia en la més absoluta intimitat familiar?

He cercat la paraula al diccionari i he trobat dues definicions innòcues: 1. ACABADOR, -ORA. m. i f. Qui acaba; cast. acabador. «Aquest escriptor ha estat l'acabador del llibre» (Bal.). 2. ACABADOR, -ORA. adj. Que s'ha d'acabar. Que diverses officis de nostre palau a diverses acabadors cometam, Ordin. Palat. 25.