Avui no us vull parlar, novament, d'Ensenyament, tot i que aquest tema continua presidint l'actualitat menorquina i illenca. Ja vaig fer constar quina era la meva opinió i quin era el meu suport la setmana passada i els mantenc, evidentment. Però no puc evitar, aquest dilluns, referir-me a un altre dels negociats que depenen de l'inefable ministre Wert: la Cultura, la parenta pobra en aquests nous pressupostos -un altre cop retallats tot i que diuen que començam a anar bé o, si més no, a no anar tan malament- i en general dels comptes públics de tots els governs d'economies liberals. I ho faig des de la preocupació de qui veu com els qui ens governen des de Madrid acabaran per carregar-se qualsevol tipus d'activitat cultural, no només a Catalunya, ni a Menorca, sinó a tot l'Estat, llevat d'algunes manifestacions declarades de interés cultural nacional i no sé quantes coses més, com puguin ser les curses de braus, o sigui les corridas de toros.
Us faig aquesta afirmació i us confesso aquesta inquietud després d'haver tengut accés, aquesta setmana, a dues informacions referents a una de les especialitats de l'activitat cultural en general i musical en particular tal vegada més desconeguda i manco valorada pel gran públic però jo pens que més brillant. M'estic referint a l'òpera. En efecte, tant el Gran Teatre del Liceu com els Amics de s'Òpera de Maó han hagut, per motius merament econòmics, de començar les seves respectives temporades amb la presentació de peces líriques en versions concert, sense la possibilitat de representar-les damunt de l'escenari. En el cas del coliseu de la Rambla barcelonina aquest inici de curs volia representar un homenatge a Giuseppe Verdi en el segon centenari del seu naixement. I en el del Teatre Principal maonès els organitzadors van haver de prescindir de l'orquestra per la vaga -deguda, també, a les retallades- de la Filharmònica de les Illes i contractar els serveis d'un pianista. Per cert, l'orquestra i el cor del Liceu també van actuar després de només cinc assaigs, degut a que un ERO havia enviat a la plantilla completa del teatre a l'atur durant tot l'estiu.
Algú pot arribar a pensar que estic donant massa importància a una activitat cultural, i musical en concret, excessivament elitista. Però us puc assegurar que entre els espectadors del Liceu que vaig veure i sentir lamentar per televisió aquesta situació n'hi havia més d'un i més de dos en mànigues de camisa, que havien anat al concert, senzillament, perquè son fans de l'òpera i no se'n volen perdre ni una. I imagino que entre els Amics de s'Òpera de Maó passa exactament el mateix. Us estic parlant de dues entitats inicialment privades, de les quals una -el Liceu- ha acabat convertint-se en un consorci integrat per unes quantes administracions públiques. Però tant en un cas com en un altre les subvencions no els han arribat en quantia suficient i uns i altres han hagut de reduir el nombre i les condicions de les seves respectives activitats, intentant, això sí -i crec que és molt d'agrair- no reduir la qualitat dels cantants que hi han convidat.
I aquesta manca de recursos no afecta, només, a l'òpera, ni tan sols a la música sinó, com us deia a l'inici, a la cultura en general. Tots coneixem moltes sales de cinema que estan tancant. I l'assistència als teatres ha pegat una davallada espectacular (mai millor dit), darrerament. Perquè a la disminució dels ajuts institucionals a les empreses del sector hi hem d'afegir l'escandalosa pujada de l'IVA cultural, d'un 8 a un 21 per cent. I això fa que qui vulgui gaudir de la cultura i enriquir-se personal i intel·lectualment amb ella hagi de fer un esforç econòmic excessiu. Mireu, aquí, a Catalunya, sempre hem sigut conscients i hem reconegut que la nostra cultura era de peatge. Però jo crec fermament que la política cultural del Govern del PP (i probablement de molts altres governs autonòmics) ens està demanant massa peatge per accedir a qualsevol manifestació d'aquest àmbit.
És evident que darrere de tot això hi ha una pura i senzilla qüestió ideològica. Els partits liberal-conservadors com els qui ara comanden a Espanya, a Balears i sí, sí, també a Catalunya han defensat sempre un model, en tots els aspectes, també, per tant, en el cultural de respecte a la iniciativa privada i de la societat civil en general, amb el menor intervencionisme públic possible. Teòricament, podria no ser un mal concepte de gestió política i econòmica, molt diferent, és clar, del dels països comunistes de l'Est d'Europa a les darreries del segle passat. Però no crec dir cap disbarat si afirm que aquesta iniciativa privada ha de menester, en major o menor mesura, d'ajuts públics per poder-se desenvolupar d'una manera més o manco reeixida. I si no és així (i ara sí que torn a l'ensenyament) com s'entén que aquests mateixos governs neoliberals subvencionin amb doblers públics escoles privades o concertades?
Deixeu-me fer, per acabar, un gran, un immens punt i apart en aquest article d'avui. Quan l'escrit ja era al forn he sabut la trista notícia de la mort d'en Pau Seguí qui, per a jo, va ser sempre la cara amable -encisadora, gosaria dir- de l'empresariat menorquí. No puc deixar de recordar tantes estones viscudes, tantes xerrades mantingudes amb una gran persona, un excel·lent professional i un incansable emprenedor. Reposi en pau l'admirat company i amic Pau Seguí Pons. De ben segur que el trobarem a faltar, i molt.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.