Bauzá no és Merkel

Com passa amb qualsevol polític d'altura que assoleix un tercer mandat amb una majoria tan sòlida, Merkel té crítics i enemics. Però a mi em fa la impressió que pocs polítics avui mostren la solidesa de la cancellera alemanya, de la qual tots sabem que és la gran portaveu a Europa d'un conservadorisme liberal (no d'un conservadorisme ultra, tea party per entendre'ns), que ha sabut manejar el govern com ho faria una prudent i decidida mestressa de casa que estima els fills i el marit, però a la qual no li repugna, per exemple, que s'aprovi el matrimoni homosexual.

D'altra banda, ningú com ella ha sabut controlar els mecanismes de la borsa, ha sabut imposar els seus criteris a la Unió Europea i ha fet de l'exercici del poder un afer gens espectacular, encara que d'una precisió anava a dir suïssa, però diré alemanya, naturalment. Tan subtil i ferma ha estat la política de govern que ha dut a terme Angela Merkel, que els crítics reconeixen que ha estat capaç de posar en el seu haver personal tots els èxits mentre que relegava al compte de la coalició governant els fracassos, si és que n'ha tingut cap.
El que més em va impressionar a mi del debat que va tenir amb el seu opositor socialdemòcrata, Peer Steinbrück -parlo naturalment dels resums que vaig poder llegir als diaris- és la frase amb què es va definir ella mateixa i amb la qual definia també el seu programa: «Vosaltres em coneixeu. Vosaltres sabeu el que vull fer. Nosaltres tenim quatre anys bons al darrere».

Aquest «vosaltres sabeu el que vull fer», aquesta afirmació de seguretat, de fermesa i, alhora, d'aproximació als electors -els quals saben què ha fet i estan segurs del que farà Angela Merkel-, em sembla extraordinari.

A Espanya, l'únic polític que va aconseguir això durant un temps va ser Felipe González, que va replicar en un debat a l'enèsim candidat conservador amb qui s'enfrontava: «Los experimentos en casa y con gaseosa». I és aquesta confiança, aquesta interrelació entre elector i elegit, aquest saber clarament què farà la persona a la qual jo, elector, dono la confiança perquè em governi, que fa gran la política i assegura un diàleg fluid entre el govern i els ciutadans.

He començat parlant d'Adenauer i de les eleccions de 1957 que va guanyar amb majoria absoluta. Doncs bé, el lema d'aquella campanya va ser una fórmula gairebé anodina: «Cap experiment!». Tot el contrari, per tant, del que van ser els governs de Rodríguez Zapatero, que improvisà tot el sant dia per fer front a uns esdeveniments que no preveia, que no va veure quan eren ja clamorosos i que va ser incapaç d'afrontar o que afrontà malament.

De fet, Rodríguez Zapatero va ser el qui, ajudat per la crisi, va fer possible aquesta majoria absoluta de Rajoy a Espanya; com també va ser l'improvisat i imprevisible govern de coalició dels partits d'esquerra amb altres de centre, el que va conduir a la gran victòria electoral de José Ramón Bauzá a la nostra comunitat.

Però desenganyem-nos, perquè Bauzá no és Merkel. Perquè Bauzá podrà dir com Adenauer «Cap experiment!», ni menys encara podrà mirar-nos als ulls com Merkel i dir: «Vosaltres em coneixeu, vosaltres sabeu el que faré»; perquè Bauzá va guanyar l'elecció en el seu partit amb un perfil de moderat que s'enfrontava al sector dur, bel·ligerant i antiregionalista de Delgado, però un cop va assolir el poder, oblidà la moderació, pactà amb l'enemic i acceptà la doctrina d'aquest de l'A a la Z. Perquè què és el TIL sinó una improvisació? Què és el TIL (i la manera com s'ha aprovat) sinó una aventura gens ponderada? I de què serveix obtenir una majoria absoluta si aquesta s'empra com a coartada per fraccionar la gent del país i fer que s'enfronti després?

Merkel ha fet tot el contrari de Bauzá: ha anat sumant efectius a un projecte -el seu- que la majoria de ciutadans sent com a propi i en el qual hi veu reflectida la seva manera de pensar. Dura en el fons però suau en la forma, Merkel és tot el contrari de Bauzá, el qual ha aconseguit amb molts pocs mesos el rebuig indiscutible d'un sector molt ampli (i transversal -això és el més important-) de la societat balear, a pesar que, patèticament, la consellera d'educació s'apropiï del 92% de ciutadans que no van sortir al carrer diumenge passat, imitant Rajoy quan, per menystenir la cadena humana de l'11 de Setembre a Catalunya, apel·lava als sis milions de ciutadans que es van quedar a casa. Són maneres de contar.