Els balanços, l'economia i l'ambient

Per això, convindria disposar d'uns balanços econòmics complerts i realistes que incorporessin aquestes partides habitualment ignorades o, si més no, menystingudes. Es tractaria d'integrar-les als comptes econòmics, sempre que fos possible a partir de quantificacions objectivables (tones de CO2 emeses, litres d'aigua consumits, metres quadrats de sòl ocupat, etc.). En tot cas, no s'hauria de confondre la valoració econòmica de les externalitats socioambientals amb la mera monetarització dels valors. Un balanç global no hauria de pretendre posar preu a les coses que no poden tenir-ne (la bellesa, la felicitat, la dignitat...), sinó apreciar degudament les que sí que n'haurien de tenir.

2 La incorporació de les partides menystingudes i, en conseqüència, la visió del sistema econòmic des de la perspectiva sostenibilista, requeriria tenir en compte tres factors essencials: la relació cost-eficàcia en termes monetaris, socials i socioambientals, tant a curt com a mitjà i llarg termini; l'eficiència, o sigui la relació entre la despesa de recursos i el servei obtingut; i la valoració dels serveis socioambientals, perquè molts són fonamentals per al desenvolupament humà i per al funcionament del sistema econòmic, baldament siguin fornits passivament com a complement als usos productius vinculats als sistemes biofísics.

Aquest darrer aspecte és especialment important. La superació de llindars en l'ús o en el deteriorament de recursos, així com la pèrdua de competitivitat d'algunes activitats productives -l'agricultura o la silvicultura, per exemple-, han portat a l'abolició de la capacitat natural d'abans o, si més no, a la reducció de la seva eficàcia. Per això, convindria valorar i, arribat el cas, posar preu a les tasques de manteniment i gestió necessàries per garantir-ne "artificialment" la viabilitat (planificació, restauració, descontaminació, etc.). La incorporació de tots aquests factors als comptes econòmics és essencial per prendre decisions de govern que de debò vulguin orientar qualsevol economia, cap a opcions sostenibilistes.

Un tema capital és la qüestió del creixement. D'uns quants segles ençà, sembla que l'economia només depengui del creixement de la facturació. Som giroscòpics, com les bicicletes, que guanyen equilibri incrementant velocitat. Fins que el perill no ve de la manca d'estabilitat, sinó justament de la velocitat excessiva. Ens falta pista, ens grinyola un quadre no prou resistent per anar tan de pressa. Hauríem d'adonar-nos-en. Caldria desacoblar equilibri i velocitat, passar de la bicicleta al tricicle. Encara no sabem fer-ho. N'hi ha que no volen saber-ho, entestats a viure eternament sobre dues rodes accelerades. La insostenibilitat és això, en certa manera. En tot cas, com afegirem aquesta tercera roda desacobladora?

Tot plegat exigeix un exercici d'imaginació econòmica. El necessitem per combatre l'actual excés de fantasia comptable. Els balanços actuals no són prou seriosos. La sostenibilitat propendeix a la internalització dels costos socials i ambientals dels processos econòmics i a la priorització del valor afegit del treball i dels recursos enfront de les piruetes financeres. Al capdavall, l'ecologia és l'economia dels ecosistemes, i l'economia és l'ecologia del sistema econòmic. Ens hi hauríem de posar.

Extracte del llibre "La quimera de créixer".