Tomàtica

Jo vaig tirar tomàtigues a Hans Hartung i a la seva dona Anna-Eva Bergman l'any 1934. Ho vaig fer amb més virulència i ràbia que els altres al·lots de Fornells a pesar que encara no havia nascut. Em feia ràbia el suposat talent de la parella, la mirada ària i àuria, la llibertat sexual, l'estigma religiós, professional i social que tant el diferenciava. Vaig triar les tomàtigues més madures i les vaig tirar amb força com si fos un foner sense fona que vol arruixar els estrangers, els romans, els invasors, els visigots; fins i tot. Sí, em vaig quedar ben buit, però hi va quedar la casa. La casa blanca damunt els penyals de Cala Tirant. Però com puc parlar de la casa si els menorquins la vam desmuntar com si fos una construcció infantil delirant? Com puc rallar de la casa només sent el fill d'un contractista que va somiar ser arquitecte i es va quedar en escriptor? L'amistat té el mateix pes que el talent. Joan J. Gomila, autor del magnífic «Dietari d'arquitectures i altres realitats» escriu: "Hartung i Bergmann no tenen dubtes i dissenyen un cub blanc de 7 metres d'amplada per 9 metres de llarg i 5 d'alçada. La coberta és plana. A les façanes hi dibuixen finestres allargades. A l'enfront que mira al nord, hi ha un gran finestral que dóna claror i facilita bones vistes a l'estudi que està situat a la planta alta. A la planta baixa, hi ha l'entrada, la cuina i una habitació. El bany i bugaderia estan en un cos afegit, més petit, a la façana de llevant. Qui va conèixer la casa explica que per pujar al pis alt s'hi accedia amb una escala de gat i que en un determinat moment, tancant l'obertura al sostre, el pis superior quedava protegit de qualsevol perill. La vista de la mar i de la costa nord de l'illa des de l'estudi devia ser espectacular. La casa estava exempta de decoracions, d'elements superflus. Responia als principis bàsics del moment: la casa era un contenidor neutre amb els espais nets i les obertures situades de tal forma que il·luminassin adequadament el seu interior". Sí, és així. El coneixement és la llum que il·lumina un espai obscur. O, dit de l'inrevés, la ignorància ens empeny a veure fantasmes allà on només hi ha quatre parets recorregudes per aquest flux tan misteriós que les persones de carn i ossos anomenam amor. O espies. Alemanys en aquest cas.

NO ES POT CULPAR A NINGÚ. Si més no el pintor no ho va fer mai. Mai no es va deixar endur pel rancor ni pel ressentiment quan va evocar els dos anys que va passar a Menorca amb la companyia de la seva dona Anna-Eva Bergman: "No veiérem mai més el nostre ca Pan ni la casa damunt el turó. Va servir de refugi a les patrulles de la costa, el mobiliari en fou destruït, les teles i el material dispersats. Tothom hi havia anat i, com formigues, se n'havia duit fins al darrer maó (...). No s'ha d'intentar retrobar els paisatges de la felicitat. Només el record els és fidel". Però els fantasmes existeixen. I continuen dalt del penyal de Cala Tirant. Pintant, retrobant-se, tornant-se a estimar. Perquè l'amor és com l'energia; que no es destrueix, es transforma. I roman en les teles pintades amb taques que han estat embrollades amb plànols secrets i mapes; resta en el record d'una casa blanca amb les formes senzilles d'un cub blanc que va ser confosa amb una plataforma de canons i en un refugi per a submarins. I a la mà dreta, encara, l'olor de podridura i el tatuatge vermell de licopè que hi va deixar el fruit. Tomàtiga, o fruit de la tomatiguera, accepta moltes variants. En masculí, tomàtec, tomàquet i tomàtic. En femení, tomaca i domàtica. A més, existeixen moltes varietats que van des de la tomàtiga forastera fins a la tomàtiga de ramellet o de penjar. A Menorca s'anomena Tomàtic d'Amèrica al fruit de la solanàcia Phisalis Alkeremgi; castellà vejiga de perro. Tomàtiga també agafa a la nostra illa el doble significat d'embriaguesa i de refredat: "Aquesta ha agafat una bona tomàtiga" o "Fa tres dies que duc una bona tomàtiga". Encara que a Barcelona tomàtiga pot voler dir prostituta a Menorca fa referència a una dona bamba, de poc enteniment. La paraula prové del mexicà tomatl. És bo recordar que la tomatiguera és una planta forastera vinguda del continent americà.