El Papa Francesc ens vol "desperts"

El Papa Francesc no ens vol indiferents o passius front a tot el que ens rodeja. Just la seva presència ens recorda constantment la frase bíblica: "Caín què fas, que has fet del teu germà?". Don gràcies a Déu constantment per les sorpreses que ens dóna l'Església catòlica en aquest últim temps: el coratge fins el final del Papa Joan Pau II, el magisteri i la renúncia humil i profètica de Benet XVI, l'elecció del Papa Francesc...

Tot sembla que... "des de dalt" ens demanen fugir d'una vida monòtona, rutinària. Ens demanen aparcar una pastoral de costums, i ens fan engegar amb un esperit despert el que s'anomena "nova evangelització". Avui mateix parlava amb una persona prou deixondida que em comunicava: - Què vol dir que hem de canviar personalment? Què vol dir que ens hem de renovar? I ella mateixa continuava dient: - Segur que el Papa ens demana que siguem millors, més bones persones. Persones obertes als altres i a l'Esperit.

Les coses són com són. I vés per què, jo tenia damunt la taula que ens acompanyava a la conversa un text de Policarp que li he comunicat: "Ens hem d'inclinar a la compassió, a la misericòrdia envers tothom, corregint les errades, visitant els necessitats, fent-nos sol·lícits sempre del bé, abstenint-nos de qualsevol mena d'ira, d'accepció de persones, de judici injust, allunyats de qualsevol avarícia, no creient ràpidament les acusacions que ens arribin contra ningú, no massa severs en el judici, conscients de que tots som deutors del pecat...". ¿No serà per aquí, li he dit, que hem de començar de valent el nostre canvi interior com a persones i com a cristians catòlics?

El Papa ens diu que la cultura del benestar, que ens condueix a pensar en noltros mateixos, ens fa insensibles al crit dels altres, ens fa viure enmig de bombolles de sabó, que són polides, però no són res. Són la il·lusió d'allò que és fútil, d'allò que és provisional, d'allò que ens porta a la indiferència cap als altres, o millor, a la globalització de la indiferència. I la indiferència ens fa "innominats", irresponsables anònims i éssers sense rostre.

Jo crec que el que pretén el Papa és que no perdem la nostra capacitat de sorpresa, la nostra capacitat d'alegrar-nos o de posar-nos trists, la nostra capacitat de qüestionar-nos. Crec que el Papa pretén que siguem sensibles davant els desacords escolars que vivim entre nosaltres, davant la corrupció que ens colpeix quasi bé diàriament i des de llocs diferents, davant les persones que toquen les portes de Caritas perquè no tenen feina, davant la gent que remena els contenidors de fems, davant tots aquells i aquelles que cerquen sentit a la vida, davant les persones que en els seus països pateixen violència per manca de llibertat i per culpa d'un poder que es creu amo i senyor de tots i de tot.

El Papa ens ho diu molt bé. Pretén que hi hagi "burinot" entre nosaltres. Que visquem amb les nostres consciències despertes i que tinguem, davant la realitat, "ulls de got" i ganes de compromís real i solidari. ¿Aconseguirà el Papa que ens fiquem entre problemes a favor d'unes persones i d'una societat més justa i solidària? Aconseguirà el Papa empeltar-nos les seves ganes a favor d'una Església més evangèlica en el to i contingut dels seus discursos i, sobretot, en el to i contingut dels seus compromisos reals?

Crec amb el Papa Francesc que sols una Església que està en acció des de la pregària i la contemplació, pot ser creïble.

Seguint el Papa, la nostra tasca és "despertar-nos" i "sortir al carrer", empeltar-nos del que viu la gent, portar-ho tot a la pregària. Crec que el Déu de sempre, el Déu únic, el Déu que dignifica les nostres persones i relacions, se sent viu quan els qui creiem en Ell caminam, peregrinam. Ell és el Déu que va fer sortir al poble d'Israel de l'esclavitud que, durant un temps, va viure a Egipte.