El mes de setembre ens durà la primavera de l'hivern, que obre el temps de llaurar i sembrar. De sant Miquel a Nadal. Ara vénen aquelles solpostades d'un vermell encès, bellíssimes i molt recomanables per asserenar els ànims irritats. Comença un nou curs escolar que - en escriure aquests mots i amb els antecedents que hem tingut- es preveu difícil. Com que tot el 2013 es celebra el centenari del naixement de Salvador Espriu, vull recordar un text que el gran poeta va adreçar als mestres reunits a l'Escola d'Estiu de Rosa Sensat el 1981. Les seues paraules esdevenen, encara avui, una reflexió ben viva: "Per vostès, (...) nois i noies van aprenent i aprendran a ser forts, valents, cortesos, honestos, oberts al diàleg, no fanàtics, no dogmàtics, no violents, sobris, ponderats, demòcrates, no demagògics, lliures, feliços, rigorosos i agraïts. I nets, en el més ample sentit del terme. Per vostès, elles i ells van aprenent i aprendran, a més de les innombrables matèries, disciplines i idees fonamentals genèriques, les nostres actituds matisades, específiques. Sabran que, si bé les cultures i les llengües poden morir, i doncs també les nostres, si de cas això ens arriba, devem lluitar sense treva contra el mal, fins a l'últim alè".
En efecte, a la Carta als Mestres Espriu exposa que la nostra llengua i la nostra cultura "almenys des dels temps que anomenem moderns", han viscut amenaçades des de fora i des de dintre, pels estranys a la nostra identitat com a poble i per nosaltres mateixos. Aquí mostra el seu pessimisme afirmant que "hi continuen vivint i hi viuran ... en el futur immediat o fins on ens és previsible". Que la nostra personalitat estigui amenaçada pels mateixos catalanoparlants, açò sí que és trist! Alguns sabem de memòria els versos de l' "Assaig de càntic al temple", en què Espriu es declara cansat d' "aquest meu àrid poble". En la perspectiva de la nostra mort civil com a nació, el poeta desitja, doncs, en aquest cas, "que la fi ens vengui per sinistre genocidi, no per vil suïcidi". Potser sí que a Catalunya la tendència avui no va cap al suïcidi; però a les Balears els electors van escollir majoritàriament un govern que, pels fets, demostra odiar la personalitat històrica i cultural del propi poble. Suïcida, idò. "Cal viure en aquest continu risc, perquè, d'una manera o altra, viure és en essència, per als homes, per a tots sense excepció, perill".
Tanmateix, la veu de l'escriptor de Santa Coloma de Farners mira amb amor "aquesta covarda, vella, tan salvatge terra" i decideix quedar-s'hi fins a la mort, perquè ell es reconeix amb els seus compatricis i sent en pròpia pell els defectes de tots ("car sóc també molt covard i salvatge, i estimo, a més, amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria"). Vet aquí el compromís. I què és una pàtria? Doncs, una terra on la gent hi viu amb justícia. És també el compromís de molts dels qui es dediquen, ara i aquí, a l'ensenyança. Espriu veu en ells "orgullosa humilitat", "exemplar bondat", "total dignitat", "subtil intel·ligència" i els reclama "grandesa d'ànim, amb mesura, amb una benèvola però aguda ironia, amb tolerància, comprensió i perdó". Així ho va escriure als mestres: "Jo veig encarnades en vostès (...) totes aquestes qualitats, totes aquestes excelses virtuts, i encara moltes d'altres, entre les quals una clara i altíssima vocació, l'abnegació, l'altruisme, la diligència, el no defallent treball. Bandejant la mediocritat, la grolleria, la improvisació, la imprecisió, el neci triomfalisme, el paralitzador pessimisme, el paternalisme, el pairalisme, un fals ecumenisme, vostès formen i formaran, contribueixen i contribuiran decisivament a formar els cossos, la sensibilitat, la ment i les ànimes dels nostres ciutadans..."
No és poca cosa!
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.