Síria, els interrogants sobre el seu destí

El conflicte té l'origen en l'enfrontament entre la comunitat chiita recolzada per Iran i Hezbollah que suporta el govern oficial sirià de El Assad i la comunitat sunnita que recolza els rebels i té el suport i l'ajut polític i econòmic de les monarquies autocràtiques del Golf: Aràbia, Qatar i els Emirats. L'enfrontament ve de lluny i té difícil solució. De fet la guerra Irak/Iran de fa 40 anys és un episodi més del conflicte secular entre aquestes dues comunitats que en el àmbit religiós no han pogut posar-se d'acord pràcticament en res, començant per acceptar qui es el verdader profeta, Mahoma o Alí. A l'Islam la religió i la política estan íntimament unides, resulten inseparables i necessiten, per tant, una solució integral. És per aquesta raó que l'arranjament parcial del conflicte, separant la religió de la política, com després de segles és possible practicar a Occident, és en aquest cas inviable. El problema té un origen derivat de causes transcendents, més de fe que de racionalitat, i resulta difícil de resoldre pel pacte i la negociació, perquè, és sabut, no es pot transaccionar amb els dogmes.

Síria ha quedat dividida en tres àrees clarament diferenciades. L'oest és chiita, dominada pel Govern, directament procedent de la minoria ètnica alawita, i per les milícies de Hezbollah provinents del Líban per mitjà d'una frontera pràcticament inexistent. El centre és sunnita amb diferents grups i milícies, el més important dels quals es Jabhat al-Nusra controlat per Al Qaeda. I el nord poblat per els kurds té una forta influència del PKK, partit que els representa.

El Govern sirià té el suport i l'ajuda militar de Rússia, mentre que els EUA i la UE es debaten entre una condemna explícita del Govern i un ajut directe als rebels que no es concreta per temor a l'entrada en un nou conflicte militar quan els de Irak i d'Afganistan han tingut un desenvolupament absolutament qüestionable i no estan resolts. Aquests antecedents fan dubtar a uns governs democràtics que han de retre comptes a una ciutadania que ara no entendria les raons de la intervenció i que considera que aquesta no es justifica en el curt termini pel seu alt cost polític, econòmic i material.

La mediació diplomàtica és difícil per tres raons: L'ambigüitat de quin pot ser el resultat final, la manca d'interès del govern i els rebels, que no tenen pressa en arribar a acords, perquè pensen que la continuació de la guerra els farà guanyar posicions, i finalment la manca d'un acord mínim entre els EUA i Rússia sobre com resoldre el problema.

Els rebels estan organitzats en tres corrents: els laics, són minoria, els islamistes moderats i els salafistes. Els dos primers són nacionalistes, és a dir, fan la guerra perquè volen una Síria políticament diferent a la d'avui. Els salafistes tenen objectius transnacionals, volen crear una nova república islàmica o un nou califat més enllà dels límits de la Síria actual.

Hi ha indicis que el govern sirià té armes químiques i podria tenir la temptació d'utilitzar-les si la seva situació militar es deteriora. Això possiblement portaria a una intervenció militar directa d'Occident per evitar una catàstrofe humanitària. Podria ser, per tant, provocada per els rebels per forçar-la.

En un article recent al FA, de Andrew J.Tabler, es planteja la necessitat d'una intervenció militar limitada dels EUA en raó al perill que suposa la inestabilitat a una zona especialment conflictiva i absolutament crítica per a Occident, que acumula el 60 per cent de les reserves de petroli mundial i el 40 per cent de les de gas.

Aquesta intervenció consistiria, en destruir les reserves de gas Sarín, utilitzat per les armes químiques, que potencialment té el govern sirià i establir zones d'exclusió aèria d'uns 100 quilòmetres a tocar de les fronteres amb el Líban, Jordània i Turquia, que podrien ser protegides amb bateries de míssils dels EUA, que aquests països aliats permetrien instal·lar en el seu territori. La intervenció plantejada en aquests termes reduiria el risc de baixes del exèrcit expedicionari i, per tant, és políticament menys difícil de plantejar internament tant pels EUA com per la UE, però té l'inconvenient que no suposa una solució estable a futur.

Afirma Tabler que aquesta col·laboració es podria aconseguir fàcilment d'aquests tres països en raó als problemes de refugiats, conflicte polític intern i destrucció del comerç que la guerra civil a Síria significa per a ells. Aquestes zones d'exclusió, on no podria arribar l'exèrcit del govern sirià, farien factible l'establiment de campaments de refugiats, protegits directament de la guerra i evitarien així l'emigració de la població que fuig als països veïns. Podrien ser per altra banda una base militar segura per a les operacions dels rebels.

Es torna a plantejar una vegada més una intervenció sobre els mateixos principis en que es varen planejar les de Irak, Afghanistan i Líbia: presència militar sobre el terreny limitada, ús massiu de la guerra aèria per evitar las baixes pròpies, esperança que una vegada derrotat el govern que es vol derrocar s'arribarà a una situació política que portarà la democràcia per mitjà d'un nou entorn polític. No ha passat en cap de les tres guerres anteriors i es dubtós i força discutible que en cap d'aquests casos la situació hagi desembocat, amb l'excepció parcial de l'Irak, en més democràcia, més llibertat per a la població i més estabilitat política a la zona.

És certament paradoxal que el major poder militar del segle XXI no es tradueixi en una major influència d'Occident en les zones d'intervenció, però cal reconèixer a partir de l'experiència dels fracassos acumulats en els darrers vint anys que la influència dels EUA i encara més de la UE lluny del seu territori té uns límits amb els que cal conviure. Les eines per resoldre aquests conflictes no són, com fins fa pocs anys, militars i diplomàtiques, sinó econòmiques i diplomàtiques amb les limitacions que es deriven d'aquesta nova manera d'actuar que suposa aconseguir resultats a mig i llarg termini, sense la reacció immediata que el triomf militar implica.

Seria lògic extreure conclusions de circumstàncies i entorns similars, però la dinàmica dels fets, les inèrcies polítiques i els interessos econòmics dels països que poden intervenir militarment, és força probable que portin a repetir els errors de les guerres anteriors. És cert que el plantejament que es fa ara és menys intrusiu que el fet a Irak o Afghanistan, però si el resultat és similar a l'aconseguit a Líbia, i aquest sí que es força similar al proposat per Síria, seria hora de qüestionar una política i una dinàmica que tendeix a agreujar més que solucionar els problemes i sempre té un preu molt onerós tant pel cost econòmic de la guerra com per las seves conseqüències sobre el territori i la població.

L'anàlisi del cost d'oportunitat d'aquestes iniciatives, que s'hauria pogut fer gastant els mateixos diners invertits a la guerra en altres projectes a la zona, no resisteix una anàlisi mínimament rigorosa i racional

Clausewitz va dir que la guerra és la política portada a l'extrem. Si s'accepta aquesta tesi, s'ha de concloure que no és aquesta una bona política. "Solucionar" els problemes de l'Islam no està a l'abast d'Occident, pesa encara en excés la actitud colonialista i intervencionista. Fa més d'un segle que els resultats demostren la inutilitat d'aquesta política, però semblaria que "tant se val" perquè es repeteixen els errors i no es canvien les estratègies malgrat les evidències.