Aprenent del passat: vells paranys i noves oportunitats pel turisme

Aquesta dicotomia tal vegada és el reflex d'una política turística espanyola, formulada fa cinquanta anys, que intentava maximitzar els ingressos en divises mitjançant un augment continuat de l'arribada de turistes estrangers. És evident que actualment ni la situació del país és la mateixa, ja que Espanya ha passat de ser un país poc visitat a una potència turística mundial, ni els turistes són aquells ésser àvids de sol i platja de dècades enrera, per a la qual cosa la política turística fa anys que es mou sota uns paràmetres diferents.

Per aquest motiu, enlloc de la quantitat de visitants és més fructífer mirar la despesa que fan. Tot i que des de fa temps l'Institut d'Estudis Turístics calcula la despesa diària a Balears, la seva desagregació per illes només està disponible des del 2010. Per sort la Universitat de les Illes Balears va confeccionar aquesta estadística entre el 1980 i el 2000. Per evitar problemes de manca d'homogeneïtat no utilitzaré els valors absoluts, sinó la comparació entre illes.

Així es pot comprovar que entre el 1980 i el 1986 la despesa turística diària de Menorca i d'Eivissa-Formentera eren semblants i equivalents al 94% de la despesa mitjana a les illes Balears, la qual cosa vol dir que els turistes gastaven més per dia a Mallorca que a les illes menors.

Entre el 1987 i el 1992 es va produir un significatiu augment de la despesa diària a Menorca, de manera que els turistes van arribar a gastar aquí el 104% de la mitjana de l'Arxipèlag, mentre que les Pitiüses continuaven per davall del total. Aquesta fou, vista en perspectiva, l'edat daurada del turisme contemporani menorquí.

Tanmateix, amb l'arribada de la crisi turística, la despesa dels turistes que venien a Menorca va caure fortament, mentre que Eivissa resistia davant les dificultats. El resultat fou que la despesa a la nostra illa entre el 1993 i el 2000 es va moure al voltant del 92% de la mitjana balear, mentre que Eivissa se situava en el 97%, amb una tendència creixent.

Quan tornam a comptar amb dades, constatam que les coses han canviat poc i, entre el 2010 i el 2012 la despesa diària del turista que ve a Menorca segueix equivalent al 92% de la mitjana de l'Arxipèlag, mentre que les Pitiüses han mantingut el seu creixement fins arribar al 109% del total.

Aquesta freda anàlisi estadística ens permet d'obtenir una sèrie de conclusions. Per començar, observam que a l'inici dels anys vuitanta Menorca i les Pitiüses s'havien convertit en una espècie de subproducte o marca blanca de Mallorca, en el sentit que oferien bàsicament el mateix, però a visitants amb un poder adquisitiu inferior. Durant aquests trenta anys Menorca ha fracassat en l'objectiu de cercar nous nínxols de mercat més rendibles, mentre que Eivissa i Formentera ho han aconseguit.

Remarquem que Menorca no té un turisme de més "qualitat" que a les illes Balears, sinó amb un poder adquisitiu netament inferior. En contra del que s'ha apuntat, Menorca no és un destí car, sinó barat. Tal vegada la percepció que hi tenim els menorquins es deu a una política de comunicació errada del sector turístic menorquí i a què els nostres salaris també són menors que els de la resta de les illes.

Els millors anys del turisme menorquí van coincidir amb la construcció d'apartaments, però aquesta estratègia va ser efímera i es va esfondrar amb la crisi del 1992. A partir d'aquest moment, l'Illa no sap reaccionar i paeix malament tenir uns allotjaments turístics amb poca capacitat d'atracció de turistes acomodats. Mentrestant les Pitiüses, que també van construir una gran quantitat d'apartaments, plantegen una estratègia pròpia que els permet de resistir millor la crisi, primer, i després de ser les illes amb un major ingrés per visitant de l'Arxipèlag. La clau està en què van saber crear productes turístics amb un valor afegit alt i per als quals els turistes estan disposats a pagar, a partir dels quals han creat una imatge de marca diferenciada.

Evidentment, no es tracta de copiar el model eivissenc. El turisme de lleure d'Eivisssa està arrelat en una estratègia sorgida fa quasi cinquanta anys amb els primers hippies, que els ha dotat d'una capacitat d'atracció que Menorca no té. La nostra illa ha d'aprofitar els seus recursos naturals, culturals i socials, que no són pocs, per oferir un producte diferenciat i atractiu. El projecte de la Cultura Talaiòtica com Patrimoni de la Humanitat n'és un bon exemple.

Menorca va tirar l'àncora en un turisme familiar (majoritàriament anglès i espanyol) amb un gran pes de l'allotjament en apartaments i en establiments no turístics, sense crear nous productes turístics rellevants. L'oferta complementària es redueix bàsicament a multiplicar de forma incessant el nombre de bars, cafeteries i restaurants. És trist constatar com l'inici de la crisi turística de l'Illa coincideix amb la declaració de Reserva de la Biosfera, la qual no ha estat emprada com a revulsiu del sector, ja que al seu voltant no s'han creat productes atractius per als turistes amb un poder adquisitiu més elevat.

La imatge de l'Illa s'ha seguit associant a elements no específics de la Reserva de la Biosfera. Les nostres platges són difícilment associables amb aquest concepte i la visita a algunes, amb semàfors regulant l'accés, que el matí molt prest queda tancat, no ajuda a consolidar el concepte de "paradís natural". El Camí de Cavalls s'ha desenvolupat de forma molt tardana i encara està per veure la seva capacitat de generació de renda.

Mentrestant l'Administració engega infraestructures amb poc sentit turístic. El centre d'interpretació de la Reserva de la Biosfera és una gran idea, però no s'entén el motiu de situar-lo a s'Enclusa, una antiga base aèria americana. No és s'Albufera des Grau el nucli de la Reserva? No hi ha allà un centre de visitants?

El nou edifici només aconseguirà despistar els turistes. Altres donen l'esquena al concepte de Reserva de la Biosfera, com l'Ajuntament d'Alaior amb el projecte de passarel·les damunt des prat de Son Bou. Què volen? Espantar els ocells? Hi ha gent que pagaria molt per veure'ls i es vol trencar el seu hàbitat amb un camí artificial, criticat per tots els experts en aus.

El PTI no és el causant de la crisi turística. Aquesta es va iniciar deu anys abans de la seva aprovació. El PTI només intenta ordenar l'oferta turística, davant la constatació de què la demanda solvent no creix gaire. És evident que té aspectes a millorar, però el seu plantejament general és vàlid. Si la despesa per turista no ha crescut no és per manca d'espais per edificar, sinó potser per la confusió dels menorquins entre turisme i construcció. Els turistes només ens pagaran més per productes de qualitat. Si els seguim oferint més del mateix, més casetes pertot, seguiran pagant poc. Es poden donar molts exemples de productes turístics que no impliquen cap ocupació del territori; per no fer-ho llarg basta mirar l'escàs ús dels monuments i infraestructures del port de Maó: Llatzeret, Sant Felip, la Mola, l'illa del Rei i la Base Naval.

Els menorquins hauríem d'aprendre la lliçó i anar alerta de com enfocam la sortida de la crisi, perquè no torni a passar com el 1992 i acabem pitjor de com vam entrar. Els símptomes són descoratjadors: les autoritats i els empresaris segueixen pensant en la quantitat, en més turistes i en més construcció, quan açò és el passat. El present són uns turistes que coneixen perfectament què hi ha al món i viatgen de forma conscient. Només amb nous productes turístics i la creació d'una imatge diferenciada, atractiva i arrelada en la nostra forma de ser podrem animar-los a què gastin més en la visita a la nostra illa. Es troba a faltar un lideratge que marqui les noves línies de futur.