Per una regeneració del sistema polític

Jo veig clar que si poséssim fil a l'agulla en aquest camp, sense fer desaparèixer els partits, que són indispensables per a l'organització del sistema, els posaríem al seu lloc, que no és el de decidir pel ciutadà, sinó el d'encarrilar adequadament les opinions d'aquest, que són les que de veritat compten.

El poder sovint fa perdre de vista al qui l'ostenta la realitat de les coses, l'aïlla i acaba per fer-lo sentir infal.lible, fins al punt que pot acabar pensant que ell és més intel.ligent, més savi i més just que les persones que li han donat aquest poder. Per això s'hi empoltrona sovint i acaba per segrestar la democràcia.

El perill de voler
dominar-ho tot

Sense voler dispensar el PSOE de les meves crítiques –temps vaig tenir de fer-ho quan governava el país–, avui hem de constatar que el PP ha sabut trenar un cabdell de fils fins al punt de fer desaparèixer de l'horitzó aquella divisió de poders que, com estudiàvem a la universitat, s'aplicava a països com França, Itàlia, Alemanya o els Estats Units, ja que nosaltres vivíem aleshores en plena explosió del franquisme i ens havíem de conformar amb les Lleis Fonamentals del Moviment.

Podria referir-me a d'altres exemples, però el descobriment fortuït que el president del Tribunal Constitucional era militant del PP abans i durant els primers temps de la seva elecció ha estat la gota que ha fet vessar el got. Naturalment, els gurus del partit no han trigat un moment a explicar-nos que no hi ha cap irregularitat en aquest fet perquè el TC no és, pròpiament, un òrgan judicial incardinat en el dit Poder Judicial. Per tant, no està prohibida la militància política dels seus membres.

Més enllà que aquesta explicació és difícil d'entendre per algú que no estigui avesat en l'argot jurídic, em fa la impressió que és d'una gran demagògia, perquè en un òrgan on –puresa democràtica– es va recusar el magistrat Pérez Tremp en el debat sobre l'Estatut de Catalunya perquè havia escrit un article relacionat amb la qüestió que es discutia, ja em diran vostès com pot un magistrat –un president!- debatre i decidir neutralment sobre una norma que ha estat impugnada pels dirigents del partit en el qual milita. Per entendre-ho no calen estudis. Basta una mica de sentit comú.

La compatibilitat de Pérez de los Cobos

Dit això, estic disposat a afegir que el simple fet d'haver militat en un partit no ha d'inhabilitar forçosament una persona per ocupar un càrrec d'aquesta naturalesa. Sense anar més lluny, jo vaig pertànyer durant vuit anys al Consell Consultiu de la Comunitat autònoma, en el qual hi havia tres persones que tenien carnet de partit i no ho van amagar. I mai -en això vull ser contundent- durant els vuit anys que vaig compartir la funció consultiva amb ells, cap dels tres va prendre una decisió jurídica (eren allà com a juristes) que pogués estar contaminada per la seva ideologia. Sempre van decidir objectivament en dret.

Per tant, tenen raó els membres del PP quan diuen que haver estat militant del partit no impedeix que Pérez de los Cobos sigui president del Tribunal Constitucional. Però el problema no és, en aquest cas, de compatibilitat, sinó d'ètica, o com a mínim d'estètica, pel fet que Pérez de los Cobos va treure astutament aquest "detall" (la militància en el PP) del seu currículum. Ell, doncs, va ocultar als parlamentaris, a la nació i als seus propis companys (que el van elegir president) la seva militància i és, precisament, aquest engany, aquesta ocultació, que el fa inepte per desplegar, al meu entendre, la presidència de l'òrgan al qual la Constitució atorga el poder de controlar la validesa de les lleis.

Amb l'ocultació de Pérez de los Cobos s'ha fet un gran mal a la democràcia. Se li ha causat una ferida més de les moltes que ha rebut al llarg d'aquests darrers anys on els partits sembla que s'hagin posat d'acord per postergar-la. I així és força més important que el futur de Pérez de los Cobos que, incompatible o no, té ja data de caducitat com a membre del Tribunal, perquè, més prest o més tard, haurà d'abandonar el lloc per covard, per pillet i per inepte.

La regeneració democràtica exigeix un harakiri

Tornem al segrest de la democràcia de què estàvem parlant. No és també un segrest el que ha fet Rajoy des que s'ha destapat l'afer Bárcenas? I no ho dic perquè ho afirmin els socialistes, que, curiosament, actuen de manera paral.lela a Andalusia, on ells impedeixen parlar a fons de l'escàndol majúscul que són els ERE fraudulents. I no ens enganyem, els ciutadans no podem sempre viure segrestats pels nostres polítics, perquè acabarem afartant-nos (es donen ja exemples molt clars de cansament a cada elecció) i la cosa pot acabar malament.

Potser per això els recomanaria que seguissin l'exemple dels procuradors franquistes que –ves per on!- ell sí que es van fer l'harakiri en permetre aquell referèndum de 15 de desembre de 1976 que va fer possible l'enderroc del franquisme i les eleccions lliures de 15 de juny de 1977.

El temps s'esgota i sembla que els partits no en siguin conscients. La democràcia de les idees, la de la participació ciutadana, la de l'estat de dret, la de la separació real de poders, no és compatible amb el que avui vivim a casa nostra. No ho és amb les ocultacions de Pérez de los Cobos, no ho és amb els silencis de Rajoy, i no ho és tampoc amb els ERE d'Andalusia ni amb la pantomima de primàries del PSOE, avui tan lluny del poder.