Els darrers "Miquelillos" de Calesfonts (i 3)

PESCADORS DE PALANGRE

Els vells pescadors d'aquesta cala portuària eren palangrers per antonomàsia, dedicació que els portava a la captura d'unes espècies més fines i preuades que les aconseguides amb altres ormejos. Els tres germans Preto es van iniciar en el món de pesca escant palangres de manera incansable, no tant amb les nanses, amb les que només hi pescà el més jove, en Siano, mentre va feinejar amb Jaume Reynés.

Son pare, com l'avi, va dedicar molts esforços a la pesca de l'anfós amb els palangres corresponents, que llavors eren de cànyom, amb la llença o marra que porta les braçolades o cametes amb els hams grossos. Els palangres –com les xerxes de cotó– també s'havien de tenyir i assecar regularment. Moltes vegades, l'esca utilitzada era el gerret agafat pels pescadors de soltes –xerxes més altes i sense tresmall– que d'una calada no era estrany que poguessin arribar a capturar un centenar de quilos de gerret, un peix més econòmic i especialment apreciat per les classes populars.

Per davant Binidalí, quan en Miquel encara anava al rem i a la vela amb algun dels seus fills, va fer una pescada de cent quilos d'anfossos. Una altra vegada per l'illa d'en Colom van capturar un anfós de disset quilos, un de cinc i un de quatre, de tornada a port van partir vers es Cap Negre, on tornaren calar i en van treure un altre de quatre o cinc quilos. Tanmateix, a l'època de son pare, no podien treure anfosos d'una vintena de quilos ja que la majoria rompien la marra de cànyom del palangre. Més endavant el palangre es va fer de fil trenat, que no es romp per res.

Els germans Preto van continuar amb la pesca del palangre, tot i que per escar els hams d'una vintena hi havia feina. En van fer una calada d'ajaguda davant Biniancolla que van agafar més de noranta quilos d'anfós, quan ja hi havia fusells de pesca submarina. A prop seu hi havia una barqueta amb tres aficionats que pescava pel tall mentre ells llevaven, van treure una escurçanota que la barca quasi tombava, va haver de fermar a l'escàlom. Quan van veure allò, els de la tèquina se'n van anar a terra. La pua de l'escorçana és perillosa, però li tallaven tot d'una "i acabada d'agafar és ben bona".

A més d'anfosos, amb els palangres també agafaven serrans, aranyes, ases, raors, pedaços. Damunt els mesos d'octubre i novembre, queien vaques, esparralls, pagres, variades. Els darrers anys, sobretot de febrer a abril es van dedicar a les variades, amb els palangres escats amb pop n'agafaven vint o trenta quilos. De vegades es trobaven amb qualque sorpresa, com que els dofins s'havien cruspit els serrans agafats als palangres o que venia alguna presa inesperada, com aquella sírvia de 43 quilos capturada a l'Aire amb el palangre de fons, de bons hams. I, més sorprenent encara, un emperador (o peix espasa) de 80 quilos, enganxat "amb un ham a sa barra i un altre a sa coa", que no se'ls va poder treure.

De vegades també s'havien trobat amb un "present" inesperat: un peix viu de bona mida que surava, com aquella sírvia de 24 quilos devora l'illot d'en Bombarda (més allà de sa Mesquida), l'anfós de 15 o 16 quilos trobat de bon dematí un dia que sortíem cap a fora de s'Esperó o aquell déntol agafat amb el ganxo bé damunt sa Punta Prima, amb tres metres d'aigua. Les causa d'aquest estrany comportament podria ser que el peix, ferit o perseguit, hagués "rebentat".

CRANQUES I CALAMARS

De més joves, també s'havien dedicat a la pesca de la cranca, l'enyorat crustaci que caçaven amb l'ajuda de la ullera i el rall mentre al rem exploraven ran de barbada. En Leandro un temps hi anava amb el cosí en Delio, mentre que en Berto acompanyava l'altre germà, es Nene, que coneixia el fons de l'illa de l'Aire pam a pam. De la seva abundància a l'època en dóna bona mesura el fet que en una temporada podien agafar cinc-centes o mil cranques. Solien practicar aquesta modalitat de dia, encara que també es pescava amb llum.

Altrament, les cigales exigien aixecar-se de bon dematí. En Leandro recorda que amb son pare van agafar cinc o sis cigales que caminaven literalment per amagar-se dins els forats de les roques grosses de darrera s'Esperó, l'endemà en van sorprendre dues o tres més, i així fins aconseguir-ne un bon grapat en pocs dies. Per rodol de la boia propera a la cala de Sant Esteve també havien agafat un crustaci realment extraordinari, un gromant (o llamàntol) de cinc quilos.

El darrer llaüt de pesca, que portava el nom de son pare, el van estrenar un dissabte de Cap d'Any amb una pescada de disset calamars. A més, entre alba i prima van agafar cinc caixons de sípies.

Una vegada que van calar palangres a un tros des Brut els hams de les braçolades van pujar dos calamars grossos. Després de dinar, en Leandro i en Berto van tornar a les mateixes senyes i amb la calamarera de plom en van treure 40 que van fer 70 quilos. De fet, en ple dia, durant les dues hores que havien d'esperar per treure els palangres, pescaven serrans amb el volantí o bé "manxaven" amb la calamarera i se'n duien un grapat de calamars.

Jaume Reynés –amb qui treballà en Siano– va ser el primer pescador de Calasfonts que va tenir xerxes, quinze de curtes que calava damunt es fort. Abans de llevar la filera posava una caixa damunt coberta que omplia de gatvaires de cinc o sis quilos, un peix tant bo com les quissones, escats, xòrics o castanyoles, una vegada pelats.

També els Miquelillos van adoptar les xerxes, primer pouades a mans, després sobre un corró i finalment amb la "maquinilla". Les sis primeres xerxes les van dur de Ciutadella, però sense renunciar als altres ormejos, ja que "cada cosa té la seva temporada, si la xerxa no fa bo, ves amb palangre, i si no a pescar calamars".

El seu domini mariner, regit per les senyes, anava des del Toro per damunt na Macaret (passat el cap de Favàritx) fins a sa Roca de s'Aigo (més allà de Cala en Porter). Pel setembre i octubre sortien de port a les dues de la nit per calar els palangres d'alba per mòlleres, cànteres, pagres o variades, encara que de vegades es clavaven tres o quatre llagostes grosses als hams. Però el sistema habitual de pesca de la llagosta, a més d'algun cap-roig i altres peixos polits, era amb les xerxes més clares. Venien les llagostes a can Maspoch, del viver del Fonduco, a 200 pessetes les que no arribaven al quilo i a 180 el quilo les més grosses.

RECORDS

Leandro es jubilà l'estiu del 1994, mentre que els germans Berto i Siano van continuar pescant fins al darrer dia del 1998, ells han estat els darrers Miquelillos dedicats professionalment a la pesca, fills i néts han optat per oficis manco arriscats de terra seca.

Tots tres han viscut aquell altre Calasfonts que amb tanta mestria i oportunitat retratà Toni Vidal i recollí en part a "Menorca tot just ahir", amb en Paco "Miquelillo" que construïa el bot més gran, les soltes esteses al sol, les nanses en confecció o les xerxes penjades davant les coves.

A redossa del seu moll hi han amarrat multitud de pescadors, i encara avui n'hi queden un pocs. Però també hi ressonen vivències dels antecessors: els "Coreanos" vinguts de Catalunya via Ciutadella i sense un sostre fins que Miquel Preto els facilità la cova i un poc de pa; de n'Ignasi Ensenyat; d'en Tomàs Pons, pare d'en Lando del taller de bicicletes; i, naturalment, dels Reynessos: en Fonso (que amb n'Enrique "de sa Mora", es Canari i un parell més van navegar fins a Tànger), en Miquel que se n'anà a l'Argentina, en Xec o en Felip sempre amb sa guiterra.

La fotografia de dijous passat, amb na Niní, esposa del pescador Jaume Reynés, es publicà amb el peu mutilat. El peix que ens mostra és un salroig (de la família dels taurons) de 150 quilos.

Si Toni Vidal i altres autors ha preservat la memòria gràfica de Calasfonts, els germans Preto Sintes ens ofereixen la memòria oral derivada de la pròpia experiència, de la que n'hem intentat esbossar quatre pinzellades.
–––
Amb aquesta aportació consider que és un bon moment per obrir un breu parèntesi estiuenc en la publicació d'aquest "plecs", encara que no en la feina de recerca.
–––
adsintes@telefonica.net