Els darrers "miquelillos" de Calasfonts (2)

Però –com el cant de les mítiques i seductores sirenes d'Ulisses– la crida de la mar era més forta que el desig patern o les temptacions d'un ofici amb una seguretat i un horari més convencional a terra ferma. Els dos majors s'hi van incorporar quan les barques encara navegaven exclusivament a l'albir del vent sobre les veles o amb l'esforç dels rems.

Els de la seva generació són dels darrers pescadors que encara han vist el vell marí que rondava per Calasfonts i dormia a les coves de "l'illa" del Llatzeret allà per l'any 1948 o 1949. Al cap de vuit dies van sentir que devora Sant Felip l'havien agafat. També recorden que en Pepe "Redó" en va embolicar un amb la xerxa davant l'escala de la Mola quan eixugava un bol. Estan convençuts que el cap que van veure guaitar, fa una trentena d'anys, entre les aigües del Clot de la Mola era un vell marí, la foca mediterrània que va desaparèixer per no tornar.

ELS INICIS

En Leandro Preto començà a pescar amb son pare i el conco en Ramiro. Quan la seva activitat es desenvolupava per la costa nord, cap es Grau o sa Mesquida, en Ramiro carregava el covo del peix i partia a peu cap a Cala Rata (a la riba nord del port de Maó), d'allà feia senyes a en Tòfol Mus Llabrés –gendre de Miquel Reynés– que a bord del bot homònim "Cala Rata" feia viatges d'arena de sa Mesquida fins a Maó i també embarcava gent que anava a nedar a "s'altra banda" del port i cales properes. Creuat el port, en Ramiro desembarcava davant la Costa d'en Reynés i duia el peix a vendre a la peixateria de sa Plaça.

Per un temps en Leandro va feinejar amb en Joan Barceló, també des Castell i una mica major que ell. Mariscaven abocats a la ullera amb l'asta de set o vuit metres acabada en les ostieres, a la recerca de les apreciades escopinyes. També amb les agafes extreien trossos de marès dins els que creixien els exquisits dàtils de mar. Segons les seves observacions, aquest és un mol·lusc que creix més ràpidament del que es podria suposar, davant l'escorxador des Castell (situat dalt Cala Corb) s'havien tirat trossos de cantó que tots just quatre o cinc anys després van tenir una dotzena de dàtils cada un.

Un any, poc abans de Nadal, en Preto i en Barceló van fer 28 dotzenes de dàtils a cala Padera, que el Casino des Senyors de la plaça del Príncep (davant l'hotel Bustamante) els va comprar per 28 duros. Per Cap d'Any al Casino no en van voler cap "perquè hi hem perdut ses orelles", llavors els van dur al bar de Ca Uenxi, d'en Tiago, la dona, i la germana d'ell –bona cuinera– que sempre acceptaven ortigues, dàtils o peus de cabrit.

En Berto Preto als dotze anys ja pescava amb son pare, a la vela i al rem. El patró i progenitor li deia "en sa vida agafaràs tants anfossos", calaven 49 hams, n'escaven dos i el tercer l'embolicaven perquè no tenien prou esca, així i tot, per Binidalí van agafar 97 quilos d'anfós abans de tornar al rem. Quan en Berto acabà el servei militar, son pare i en Leandro en treien uns guanys de noranta a cent duros cada dia, però el germà gran arreplegava per casar, i en Berto deixà de pescar-hi per anar amb una altra barca. A partir del 1957 en Berto s'enrolà amb Delio Preto Torres (a qui vaig dedicar un parell de "plecs" pel novembre del 2008) el fill gran del seu conco en Paco "Miquelillo".

L'any 1966 en Miquel Preto, pare dels tres germans pescadors, es jubilà. Llavors en Berto deixà de pescar amb el seu cosí en Delio per acompanyar el germà gran en Leandro.
Per la seva part, el petit del trio, en Siano, començà a pescar amb en Jaume Reynés els diumenges, mentre feia el servei militar, i hi continuà fins l'any 1968, quan s'incorporà a bord de la barca familiar. A partir de llavors, i fins a la jubilació, van pescar junts els tres germans.

BARQUES

Miquel Preto Borràs posseïa la barca que havia estat de son pare, en Mingo Preto. En Miquel hi pescava amb el germà Ramiro i el nebot Delio, fins que es van desavenir per una qüestió monetària i en Miquel decidí deixar la barca en mans dels seus "socis" i armar una tèquina. Més endavant li van deixar una barqueta de vint pams a la vela i al rem.

L'any 1951 Jover y Carreras va portar un llaüt de llenya amb un motor Joyca a una exposició de Barcelona, que no es va vendre, llavors el comprà en Miquel "Miquelillo" per 12.500 pessetes. Era de gasolina i no tenia marxa enrere, però ja podien navegar a motor i per la primavera cada dia partien a calar per l'illa de l'Aire, i a les nou ja podien vendre el peix pels carrers.

El 1962 van comprar un bot culer, també equipat amb motor, però no abandonaven mai l'ormeig de la vela. De fet, hi hagueren d'entrar més de dues vegades fent bordades. Decidits a disposar d'un llaüt més ben equipat que "sa barqueta", van vendre el bot a Jaume Reynés, l'antic patró d'en Siano.

Durant un any, mentre es construïa l'embarcació nova, els tres germans van pescar amb en Barrabàs "es Canari", amb la barca d'aquest, que fins llavor només pescava amb volantí, amb uns resultats bastant més esquifits.

L'any 1968, el mestre d'aixa Joan Petrus va tenir enllestit el nou llaüt, un dels darrers que construí en fusta, amb una coberta una mica més airosa –un pam més per banda– que un altre llaüt semblant que construí al mateix temps. Sortí equipat amb un motor Diter, refrigerat per aire, que més endavant van canviar per un modern Lombardini de gasoil de 24 CV. Els Miquelillos mai han estat partidaris dels motors molt potents, grans consumidors de combustible.

El dia de la varada del llaüt, batejat amb el nom de son pare, encara no havien arribat els papers des de Mallorca, però el comandant de la Base els va signar una autorització provisional. A la jubilació definitiva dels germans, se'ls va prometre que rebrien l'ajuda per donar-lo de baixa, però al cap de dos anys d'incompliment van vendre el motor a un particular des Castell i el llaüt a una drassana maonesa, que el va vendre a un francès, ja molt modificat.

DINS EL PORT

Antigament, el port de Maó oferia molta vida en recursos pesquers, en vivien mariscadors, bolitxers i pescadors a redossa dels temporals. Un pescador es podia defensar amb la fluixa i calant quatre xerxes a un raconada. Abans les aigües del port restaven molt tranquil·les, no transitaven tantes embarcacions com avui en dia.

El mes de maig, els dematins o els fosquets de mar plana, "de moles de sardines en veies nou o deu". Els pescadors, acudien als bolitxers a les cinc del dematí, on haguessin calat el bol, i els agafaven un quilo d'aladroc o de sardina, el peixetó més barat que tinguessin, en feien dos o tres trossos i ja tenien esca per calar els palangres als serrans. Per l'octubre o novembre els bolitxers solien fer qualque bol el fosquet, el Miquelillos es proveïen d'esca i mentre entraven calaven pel congre, n'agafaven de dues terces i de quilo, dins el port.

Quan venia l'octubre també entrava una gran quantitat de bonítol, diferents pescadors calaven les soltes per es Moll d'en Pons, el Llatzeret, l'illa Plana i altres pesqueres. En Llorenç "es Pebrot", abans de la Mare de Déu de Gràcia, va calar les soltes del moll de l'Hospital cap a fora i agafà vuitanta o noranta tonyines. Un any que van entrar les tonyines, els Miquelillos, entre Cap d'Any i el 27 de març, van agafar 1.400 verderols i bonítols de dos i tres quilos; i quan a la Mola van donar permís a en Leandro, després de tres mesos i de lliurar-se del servei per excedent de contingent, encara n'agafà vuit més amb la fluixa.

Però el port també era productiu en una ampla varietat de peix per als xerxers i palangrers. Una vegada els tres germans van agafar més de tres-cents molls de bona mida "a ses boies".
–––
adsintes@telefonica.net