Ciutadella

Les festes de Ciutadella són les millors festes del món. Hi ha ningú que ho dubti, avui? Jo crec que no. Si més no a Menorca. Qualcú haurà pensat en Sant Fermí. Hi veig massa testosterona a les festes de Pamplona. Els homes corren davant els toros -i també qualque dona- i l'espectacle dura uns pocs minuts. Després, aquells toros seran sacrificats en el ritual sagnant de les curses nacionals. Sant Joan té més correspondències amb el segle XXI a pesar que haguem de remuntar-nos a l'Edat Mitjana per situar el seu origen. La festa menorquina representa una exaltació del cavall, un homenatge al solstici i a la nit, una demostració cavalleresca de les habilitats i de les resistències dels genets. I tot enquadrat dins un escenari que transpira bellesa, respecte i tradició. Però aquestes són paraules estrangeres. Són paraules dites per una persona que estima Ciutadella, però que no és ciutadellenca. Què és Sant Joan per a un ciutadellenc, en aquest cas una ciutadellenca? Ho ha explicat meravellosament bé la magnífica escriptora Esperança Camps aquesta setmana al seu dietari penjat a internet: "Uns dies de bulla, de disbauxa? Uns dies per deixar-se anar, per beure més del compte, per cantar i desafinar, per fe botar els cavalls, per abraçar-te a gent que durant anys no saludes...? (...) A través de la mirada dels Caixers es pot veure l'eixamplament del cor i es pot sentir com la pell de gallina travessa el vestit. A la mirada dels Caixers pagesos hi ha els versos del poeta que diu allò de l'ànima que batega, i hi ha els sons del fabiol, i hi ha els sons del tambor, i hi ha la il·lusió d'un fillet que ha tocat l'estel d'un cavall. És molt possible que Sant Joan només sigui això: una mirada, un gest, un sospir, una llàgrima, una mena de comptar els dies al calendari".