20/06/13 0:00
TW
0

Asseguren que va aprofitar una migració d'ocells salvatges per sortir de l'asteroide B 612 on havia passat part de la seva infantesa. On és ara el Petit Príncep? La resposta és molt clara. Passats setanta anys des de la seva publicació, el llibre d'Antoine de Saint-Exupéry, roman en la ment dels milions de lectors com un record més d'una experiència viscuda a través de la lectura. Com ha passat amb molta gent, vaig iniciar la meva relació amb aquest llibre amb odi. Era lectura obligatòria a l'assignatura de francès i material susceptible de deures i d'examen. El format diminut de l'edició de Harbrace Paperbound Library HPL 39, aquella complicitat no sol·licitada i farcida d'excuses de l'adult escriptor amb els al·lots -"Je demande pardon aux enfants d'avoir dédié ce livre à une grande personne"-, les il·lustracions infantils inserides entre els capítols, aquell francès pronunciat com si tinguessis dins la boca un macarró de sucre o la mateixa història de l'aviador que sofria una pana al desert i que rebia la visita al desert d'un al·lot amb el cabell roig; tot plegat em semblava massa estrambòtic. Odiava aquest personatge que sol·licitava coses absurdes o impossibles -"... dibuixa'm un xai"-, que descrivia tot un seguit de personatges estrafolaris que vivien tot sols a planetes diminuts i claustrofòbics, que tenia una relació conflictiva amb una rosa presumida i que la funció principal era escurar els volcans en activitat i mantenir net la superfície de l'asteroide perquè no cresquessin els baobabs: "Au matin du départ il mit sa planète bien en ordre. Il ramona soigneusement ses volcans en activité."

No va ser fins molts anys més tard que no vaig tornar a llegir "Le Petit Prince". Aquesta vegada ho vaig fer en una traducció catalana que havia publicat Editorial Laia de Barcelona l'any 1980. La descàrrega d'electricitat va ser similar a la rebuda per l'aviador del conte quan apareix el petit príncep al desert del Sàhara. Com era possible que no hagués copsat la importància d'aquest llibre quan l'havia llegit per primera vegada sent un adolescent? La resposta la podria aventurar, però no la sabria precisar. La flor de tres pètals: "Els homes? (...) No tenen arrels, i això els perjudica força." L'home de negocis: "Sóc un home seriós, jo." La guineu: "Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls."

Durant tota la nostra vida ens fan creure que hem de renegar de la infantesa i, el llibre, tal vegada, ens diu que per ser adults complets hem de traginar-la amorosament i dur-la feliçment incorporada a la nostra existència com a adults. No sé si és exactament açò, però mentre llegia la versió catalana vaig sentir una complicitat utilitària amb el traductor. A diferència de jo quan tenia catorze o quinze anys, Joan Xancó havia traslladat amb una netedat eficaç al català -en el meu cas havia de ser al castellà- les paraules criptogràfiques del text: fauve, plutôt, drôle, buveur o ramona. Aquest darrer verb transitiu, traduït com a "escurar", em va cridar poderosament l'atenció. "Escurar" significa netejar d'adherències un recipient, un estatge, un conducte, etc.; castellà "limpiar", "mondar". És el que fa el petit príncep amb els volcans. En canvi, a Menorca, "escurar" té un altre significat que el DCVB considera obsolet i que a l'Illa és absolutament viu: netejar amb fregall els plats, escudelles, gots i altres recipients fets servir per a cuinar i menjar. L'origen de la paraula s'ha de cercar en el llatí "ex-curare", compost de "curare" tenir cura, esment. Tingueu cura de la vostra infantesa. Cultiveu-la d'adults perquè, quan sigueu vells, l'haureu de menester.