El paper que correspon a la societat civil (I)

Des del punt de vista econòmic, no vàrem saber reaccionar front al repte dels països emergents i, en lloc de transformar les nostres estructures per guanyar en competitivitat, ens vam entestar en una expansió il·lusòria que només va ser possible gràcies a un endeutament tan gegantí com irracional. Gastàvem més del que produíem i compensàvem aquest desequilibri amb l'afluència de diner barat. Tot això va generar un endeutament desmesurat que tardarem en pagar, si és que algun dia ho podem fer.
En aquest context, la crisi financera ha estat el pitjor exponent d'una gestió econòmica desastrosa, envoltada, en el millor dels casos, d'una manca de control inexcusable i , en el pitjor, de la frivolitat, la manca de professionalitat i de l'ètica més elemental, quan no de la simple corrupció.

Davant la caiguda de l'activitat econòmica i en conseqüència d'una important disminució de la recaptació fiscal, les retallades en la despesa, fins i tot en capítols especialment sensibles, ha estat inevitable. Això no obstant, el remei només ha evitat la mort del malalt, però no ha aportat gairebé res a la seva recuperació. Cal entendre que el nostre estat de benestar ja no podrà ser com abans i que s'haurà de fer un gran esforç polític i social per redistribuir un recursos minvats, i fer-ho a més amb la màxima justícia social, tot atenent, en primer lloc, als més necessitats.

Pel que fa a l'àmbit polític, constatem el creixent descontentament amb l'acció, i sovint amb la paràlisi, dels nostres governants i de la classe política en general. Una classe política que necessita d'una gran transformació. La societat ho demana i les solucions són urgents. Els darrers sondejos del CIS ens permeten quantificar la desafecció envers el bipartidisme i a la vegada ens donen l'espectacular xifra de cinc milions de votants potencials que podrien donar suport a formacions disposades a capitalitzar la indignació i el descontentament social. Creix el risc de un neopopulisme que, en cas de materialitzar-se, podria causar greus ferides a la nostra democràcia. Però també és cert que no es pot deixar la direcció política en mans dels que l'han desvirtuada, fent-la servir en benefici propi i deixant de banda el fi superior de servei a la ciutadania, que és la seva raó de ser.

Resulta significatiu que després de molts anys de democràcia encara no ens haguem dotat d'una llei de transparència. El finançament dels partits polítics no s'ha resolt satisfactòriament. La democràcia interna en els partits polítics no es veu per cap cantó i la política, concebuda com una professió i un mitjà de vida, s'ha convertit en un càncer que debilita la democràcia i enforteix la maquinària dels partits. La falta de preparació de molts càrrecs públics és evident i la bombolla d'autocomplaença en la que viuen els partits provoca que les persones més preparades es mantinguin allunyades de la política i el servei públic, afeblint així , les nostres institucions.

El ciutadà reclama i no obtén, una nova llei electoral, un sistema de llistes obertes amb la màxima proximitat al votant i l'accés directe als seus representants per a traslladar-los peticions o sol·licitar-los aclariments, i conèixer com es gasta el diner públic. El ciutadà també reclama dels nostres legisladors que s'afrontin les conseqüències que tenen, per a l'erari, les conductes irresponsables dels dirigents de les institucions públiques.

És cert que la manca de valors i de conductes ètiques que ha caracteritzat la darrera dècada no han estat l'ambient més propici per generar comportaments responsables. Però això s'ha d'acabar. La societat ha d'exigir una cultura de responsabilitat política, social i empresarial que inclogui l'adequada gestió moral de la cosa pública.