No governen: amaguen les misèries

Que el creixement econòmic d'Espanya s'havia instal·lat en la ficció de l'enginyeria financera i l'especulació immobiliària.

Que els successius governs han gestionat l'obra pública amb l'alegria d'un dement. Sense reparar si era necessària o no. Sense fer mai comptes de la seva rendabilitat. Sucumbint cada dia a les pretensions de les gran empreses constructores.

I en definitiva, acumulat un deute públic que avui és insostenible.

Que la corrupció s'ha instal·lat en el sistema i ara el poder polític no té cap força moral per demanar a la població un esforç unitari. Ni el rei, ni el congrés, ni el govern.

Que a l'actual govern li han esclatat davant els morros els sobres de Bárcenas. I el problema és tan gros que en qualsevol país democràtic ja hauria provocat unes eleccions anticipades.

Que l'actual govern ja ha canviat més de dues vegades el seu discurs sobre el tema. I com que dues coses contràries no poden ser veritat a la vegada, o abans o ara, ha mentit.

Que Bankia ha estat el gran projecte financer dels governs del PP, amb la pretensió de convertir-lo, no per mèrit propi sinó per influència política, en el banc dominant de les finances espanyoles.

Que la fallida de Bankia és la desfeta financera més grossa que ha patit Espanya en molts anys. I que així i tot la volen salvar i pretenen que paguem el mal entre tots. Donant-li corda, segons la seva pròpia publicitat.

Que fa vint anys que els governs espanyols, de tan encantats com estaven amb l'especulació, es carreguen l'economia productiva. I que ara es troben que seria l'únic motor que podria salvar el país.

Però que no hi ha prou doblers per salvar la banca i oferir, a la vegada, crèdit suficient a les empreses industrials (l'economia productiva) i el govern ha triat la banca.

Que la conseqüència és que no hi ha manera de reduir l'atur i que les situacions socials desesperades creixen i creixen, per molt que ara les emmascari la temporada turística.

Que aquest govern que va prometre reduir els impostos com a via per sortir de la crisi, ha actuat tot al contrari i els ha incrementat sense cap pudor ni criteri d'equitat.

Que el resultat no és que hagi fet créixer els ingressos públic. Al contrari: ha engreixat l'economia submergida, de tal manera que els gravàmens cada dia són més grossos, però recauen damunt de menys persones.

Que els primers perjudicats han estat els de sempre.

Que avui està en perill el nucli d'un model de societat que ha costat tantes dècades de lluita: pensions, sanitat, serveis socials i educació.

Que avui estan en perill la investigació i totes les inversions en futur.

Que el govern no té cap intenció de explicar aquest caramull de realitats i d'errors i de sotmetre's a la purga adequada per resoldre'ls.

I que per açò ha optat per tapar-ho tot amb un paraigo ben ample i ben gruixat i intentar que el personal estigui distret amb altres coses, per més que la pesta surti per les bandes i s'escampi per tot arreu.

Ho vol tapar convertint les comunitats autònomes en l'ase dels cops, quan tots els nombres demostren que els més grans disbarats els han fet els governs centrals.

Ho vol tapar amb un discurs que ressuscita el més ranci centralisme espanyol, enemic de la diversitat i del diàleg i, en conseqüència enemic de la realitat del país.

Avui una delegada del govern homenatja la División Azul. Demà la televisió pública equipara els nacionalistes perifèrics amb el nazisme. I demà passat una portaveu governamental tracta de xusma els contraris als desnonaments.

El ministre de Justícia, mentre puja les taxes fins a impedir que la gent senzilla pugui accedir als jutjats, torna a remenar de cara a l'opinió pública el tema sempre controvertit de l'avortament.

I el ministre d'Educació, mentre escanya mestres i alumnes i impulsa una nova llei capaç de fer empegueir a tota la professió, manyucla i manyucla el tema de l'ensenyament del català, del qual explota totes les mentides que exciten el centralisme més cavernari.

El perill és que acabin fent el paraigo tan gros que arribi a tapar del tot la democràcia. Perquè començ a témer que hi van pel camí.