Esmolador

Hi ha persones que tenen la rara habilitat d'atrapar-nos amb les seves evocacions personals. Sempre recordaré, quan estudiava sisè o setè de l'antiga EGB a l'escola dels salesians de Ciutadella, la interrupció de la classe de música que va fer un mestre quan va sentir el característic so que emet un esmolador per avisar els clients de la seva presència pels voltants dels establiments comercials o de les cases. El pare salesià es va emocionar quan va sentir les notes provinents del carrer i, amb un somrís picardiós, va reconèixer que aquell so tan precís li recordava la seva infantesa navarresa. Quan ets al·lot i et trobes enmig d'una feixuga classe de solfeig agraeixes aquests tipus d'interrupcions, però ets incapaç d'entendre l'emoció que pot arribar a provocar en un adult un record perquè a penes hi ha distància temporal entre el present i el passat. Ara, però, cada vegada que veig un esmolador pel carrer o sent les tonalitats consecutives, de greu a agudes i en sentit contrari tot seguit, sorgint del bufacanyes, no puc evitar de recordar l'enyorança que va sentir fa quasi quaranta anys el mestre salesià. És una lliçó per a un escriptor i, no sé si n'era conscient el pare salesià -vull pensar que sí-, amb la doble interrupció durant la classe de música ens va regalar una experiència emocional capaç de travessar com una fletxa de llum la pell dura del temps. Som incapaç de recordar el nom d'aquest savi mestre d'escola perquè som molt dolent a l'hora de recordar els noms de les persones que romanen a la fosca memòria. Era morè, de rostre serè i agradable, no molt alt, ben plantat, duia ulleres i quasi sempre mastegava un caramel de menta -ens ho va confessar perquè entenguéssim l'excepcionalitat- pels seus problemes d'halitosi. El temps ha dictaminat que el pare salesià no enyorava els esmoladors, enyorava la infantesa.