Closca

Com a lector, els meus gustos particulars no solen coincidir amb els gustos literaris generals. L'escriptor de l'atzar em sembla un pesat i avorrit sac de petulàncies, l'estilista dels marbres i els fems un pretensiós autista rural, el déu barceloní de la modernitat un frustrat dibuixant de centre cívic, el poeta de les galetes un ensucrat rei del victimisme. No sóc tan estúpid de pensar que tot el sistema que regula la fama, el prestigi i els ajuts institucionals està equivocat i que, jo, un modest escriptor nascut en una illa petita de poc més de cent mil habitants, té el predomini de la raó. Només descric una incomoditat personal com a lector que neix de la molesta dificultat de trobar referències que em satisfacin procedents del gust i els criteris generals de la majoria de la crítica, la indústria productora de llibres, els mitjans de difusió de la cultura i de la resta de lectors. Per açò, quan arriben a les meves mans llibres com "Els peixos no tanquen els ulls" (Bromera, 2012) es produeix una sensació de troballa i de celebració. L'emoció s'assembla a la sentida quan d'al·lot trescaves per la platja i trobaves una closca irisada o rosada enterrada a l'arena. La sensació de plenitud fresca, de perfecció plena, de joia pura no guardava proporció amb el valor de la descoberta. El temps s'encarregava d'evidenciar-t'ho. La mostraves orgullós i només trobaves una freda i natural indiferència. Et tornaves a mirar la closca de la petita petxina a la nit i, sense la brillantor del sol, la pàtina humida de l'aigua i el contrast intens amb l'arena blanca, ja no et semblava tan polida i la guardaves dins un pot de vidre juntament amb les altres. Però una closca, tal vegada la més rosada, la més irisada, amb l'efecte més accentuat de mareperla i que estava associada a una emoció intensa s'havia convertit en el record en la closca que contenia totes les closques que la mar ha dipositat sobre la terra. Aquest sentiment provoca la lectura del llibre d'Erri De Luca. Poètic, sense pretensions, exacte, precís i amb aquesta bellesa natural que només s'assoleix mitjançant un estil honest i depurat. La lectura deixa en el lector la marca indeleble de la mossegada de la morena, el perfum dels pins mesclat amb la sentor de la civada fermentada dels cavalls, el call de l'estiu a la planta dels peus descalços, l'eco de les veus dels absents recordats mentre dura una cançó o l'elèctric magnetisme del paisatge on va transcorre la infantesa: "Jo només sé estar-me allà on vaig néixer." "-Abans d'aquest estiu (l'amor) el llegia als llibres i no entenia per què els adults s'encenien tant. Ara ho sé, fa que passin canvis i a les persones els agrada canviar. No sé si a mi m'agrada, però el tinc i abans no." Abans, el protagonista de deu anys era una closca buida dins un pot de vidre i ara és una conquilla irisada damunt el palmell d'una mà. El procés és invers. Primer anem formant la closca i després l'omplim. L'amor ens ajuda a fer aquest procés. Sense amor no canviaríem i continuaríem igual. És estrany. Tant com la utilització excessiva que a Menorca fem de la paraula closca i que jo he calcat en aquest petit escrit. Ens serveix als menorquins per referir-nos a l'embolcall dur i rígid d'un animal, com el calcari dels mol·luscs i crustacis i l'ossós de les tortugues; a l'embolcall calcari de l'ou; a l'embolcall llenyós de certs fruits, com les nous, les ametlles, les avellanes; i a la part ossosa superior del cap; el crani. A més a més, a certes parts de Menorca, closca és un capbuit, una persona mancada d'enteniment, ruda, ignorant.