Llepó

Des que vaig aprendre a llegir he estat un ferment admirador de la literatura escrita en castellà. El descobriment d'aquesta magnífica literatura em va impactar. Gegants com Góngora, Quevedo, Lope de Vega, Cervantes, Calderón de la Barca, Santa Teresa... o els més contemporanis Machado, Juan Ramón Jiménez, Delibes, Ramón J. Sender o Federico García Lorca són noms que estan a l'alçada dels millors escriptors mundials de les seves generacions. La llista podria ser més extensa, però encara és més admirable saber que tots aquests escriptors van viure amb la companyia censurant d'emperadors, de poders reials o de dictadors i que, a pesar de tot, van conservar i mantenir la personalitat i van ser capaços de fer una obra sublim que encara avui recordam. Els compararia a tots amb arbres robusts i mil·lenaris d'àmplia cimalada que encara continuen donant ombres i fruits a les generacions actuals de tot el món. Tal vegada és més una impressió personal que general, però ara sembla que s'ha trencat aquest bosc que ha recobert el país i ha estat substituït per plantes de naturalesa ufana que enfonsen les fulles a la terra i n'entorpeixen les arrels. Amb unes poques excepcions -ara em vénen al cap Diego Prado o Agustín Fernández Mallo- se'm fa difícil llegir els autors contemporanis castellans. No m'estic referint als sud-americans, que formen una altra selva d'arbres tropicals. M'estic referint als autors espanyols d'ara. No vull dir amb açò que no siguin grans escriptors. Ho són -i n'hi ha que també són sublims-, però en quasi tots hi acab detectant una genuflexió cap al nacionalisme espanyol, una concessió aduladora cap a la dreta conservadora, una facilitat pertorbadora i cortesana a l'hora de posar-se de genolls en presència del poder reial, una súplica patètica i acomplexada per fer-se perdonar el fet, de qualcuns d'ells, de ser gallecs, bascos, valencians, balears o catalans. D'aquesta manera, la seva prosa o la seva poesia perd volada i els diferencia dels clàssics esmentats en els quals és impossible detectar cap tipus de submissió o complex. Fa més de deu anys, per exemple, que estic provant de llegir "Mañana en la batalla piensa en mí". Javier Marías em sembla un escriptor molt dotat i contemporani, però m'he quedat encallat en la fantasia mistificadora que fa del rei d'Espanya. Tota l'obra d'Arturo Pérez Reverte, a més de ser d'una qualitat literària ínfima, no és res més que la recuperació nostàlgica de la glòria perduda de l'imperi en el qual no es ponia el sol. Juan Marsé, un altre escriptor de qualitat alta i ironia fina, s'ha de fer perdonar en cada llibre la circumstància d'haver nascut a Barcelona. Fins i tot Javier Cercas, un escriptor progressista i antifranquista i autor d'una de les millors novel·les que s'han escrit al segle XXI, deixa que destil·li a "Soldados de Salamina" un tuf nacionalista espanyol per fer-se perdonar la seva doble gosadia de ser català i d'escriure sobre herois anònims i republicans de la Guerra Civil Espanyola. Quan era al·lot empràvem molt una paraula per definir els aduladors. Llepó. Es veu que és una paraula que només es fa servir a València i a les Illes Balears. Té varis significats. Un és llepada, l'acte de llepar. A València, a més, es refereix a les algues d'aigua dolça que hi ha a les síquies. Tant a València com a Menorca, "llepó" és la paraula que es fa servir per referir-se a un adulador, a qualcú que afalaga servilment un altre per guanyar-se els seus favors. A vegades, pens que és una sort escriure en la llengua dels meus avantpassats. Com a ells, no em faran acadèmic de la RAE, no em donaran el Premio Cervantes, no em convidaran a una audiència reial; però com ells també mai no tindrem la necessitat de ser uns llepons.