Joan Pons Pons29/04/13 0:00
TW
0

Des del mateix instant que l'Institut Nacional d'Estadística va publicar la setmana passada les dades de l'atur actuals, les sigles del Partit Popular (i el nom dels seus dirigents principals), han quedat associades per sempre -i seran confirmades per escrit en els llibres d'història- a la ignominiosa xifra, mai coneguda a Espanya fins aleshores, de 6.202.700 aturats; i al percentatge encara més significatiu del 27,16% en relació al total de la població activa. A les Illes Balears, aquesta doble lligadura encara és més dramàtica i ultratjant: 169.000 aturats i un percentatge sobre la població activa del 28,56, quasi un punt i mig més que la ja escandalosa mitjana espanyola. Per acabar-ho d'emfatitzar, l'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya ha fet pública la mateixa setmana l'Enquesta de Població Activa que assegura que, 1.906.100 de llars espanyoles, tenen tots els seus membres en edat de fer feina a l'atur i que la taxa relativa als menors de vint-i-cinc anys ja supera el 57 %.

En aquest context dramàtic i sagnant, crida l'atenció l'arrogància i, fins i tot, la supèrbia dels actors principals que ens han dut fins a aquesta situació terminal. Es continuen refugiant en l'herència rebuda, en un optimisme infundat i en una tossudesa beneita i sostinguda. Més que polítics de carn i ossos semblen personatges de ficció sorgits d'acudits dolents i, a més de patètics, insensibles al dolor i al sofriment que es pot percebre i palpar al carrer. Les persones que pateixen aquesta ignomínia (els ciutadans espanyols en general), estic segur que serien incapaces de mirar els fills als ulls, de comprar el pa al forn, de seure a la llotja d'un camp de futbol o de sortir, en definitiva, al carrer. En canvi, a pesar de dur damunt les espatlles els corbs negres de les abjectes xifres, els nostres polítics populars no fan cap mena d'autocrítica, es refereixen al drama com si fos un fred exercici d'economia, parlen de les dades aberrants amb un to professoral i miren els ciutadans des de la superioritat de la tarima destil·lant el verí d'un menyspreu elitista i glaçat. Sense empatia perquè no formen part de la llista de l'atur, sense remordiments perquè se consideren d'una casta superior, sense modèstia perquè el sistema electoral espanyol els fa immunes als destructius cops de banya de la realitat.

Coberts des del cap fins als peus d'una pudent capa d'aprest poden anar a la farmàcia, a la peixateria o a passejar els cans per la platja sense que els hi caigui la cara de vergonya. Deu ser perquè som empegueïdor, però quina enveja em fan! Si jo fos responsable, encara que només fos en part, d'aquestes xifres infamants em tancaria en una habitació fosca incapaç de mirar la cara als meus.

Empegueir (i antigament empeguir) és un verb transitiu. És la versió emprada a Menorca, per a referir-se a avergonyir; en castellà "avergonzar". És un derivat de "pec", "estúpid", o de "peguea", "estupidesa". Sí, la conclusió és que hauríem de poder elegir només els polítics honrats i tímids, aquells capaços de fer autocrítica i d'empegueir-se quan no fan la feina bé.