Eco

Menorca és una illa literària. Aquesta producció es podria dividir en diferents branques del mateix arbre. Una seria els escriptors nascuts a Menorca i que continuen vivint a Menorca. La llista és extensa i d'una qualitat inqüestionable. Es podria dir que és una bona opció per a qualsevol aspirant a escriptor. Una segona branca seria la dels escriptors nascuts a Menorca que viuen a fora. L'excel·lent novel·lista de Ciutadella Esperança Camps, autora de la molt recomanable "Naufragi a la neu" (València), i el fantàstic i polifacètic Diego Prado (L'Hospitalet de Llobregat) que ens alegrat amb la notícia de la publicació d'una nova novel·la per al desembre; en serien els dos màxims exponents. Una tercera branca seria la dels autors o autores d'arrels menorquines que han reproduït o evocat aquest ascendent familiar a les seves novel·les: Jordi Coca, Ada Castells, Eva Piquer, Lolita Bosch. Una quarta ramificació seria els novel·listes o poetes amb ascendència menorquina que no han tingut aquesta necessitat de recuperació insular: els germans Goytisolo (José Agustín, Juan i Luis) o el premi Nobel francès, nascut a Algèria i d'àvia menorquina, Albert Camus Sintes. Una cinquena, i més extensa, seria la formada per aquest riu de saba que ha irrigat les venes de l'arbre durant milers d'anys i que abastaria autors molt diferents com ara Plini el Vell, Saïd ibn Hakam, John Armstrong... i, més recentment, Agustín Fernández Mallo i Cees Nooteboom. Aquestes branques es podrien subdividir formant noves i diminutes ramificacions que tindrien noms auris però residuals com ara Kant o Voltaire. L'autor gallec resident a Mallorca va veure reeditada l'any passat la seva novel·la "Yo siempre regreso a los pezones y al punt 7 del Tractatus". Me'n va rallar amb molta passió quan vam coincidir a les Converses de Formentor. És un llibre en part autobiogràfic i Agustín Fernández Mallo guardava un record plaent i vivíssim de l'estada a Menorca: "El viento arrastra hojas, polvo de octubre, papeles a la panza de los coches, agita la flota y ya no queda nadie salvo yo en la ventana del Hotel Port Maó". El personatge intenta oblidar la dona de la qual s'ha separat. La nvovel·la transcorre en la seva totalitat a Menorca i podem llegir, amb l'estil personal de l'escriptor, barreja de poesia i ciència, el trànsit per un univers els límits dels quals estan únicament definits pel llenguatge, com va deixar dit el filòsof Ludwig Wittgenstein. "Me dices unas palabras que salen de tus labios con la distorsión del eco, no las entiendo, remota pero presente, tardo en comprender, eres tú el eco". Eco és una paraula juganera i particular. Es refereix a la repetició dels darrers sons de la veu o d'un altre renou, produït per reflexió del so en les parets, roques, penyes... També indica el lloc on es produeix la reflexió del so i la reproducció de la veu o la persona que repeteix allò que sent dir a altres. Prové de la nimfa Echo, una nimfa de Diana a la qual l'engelosida dea Juno condemnà a no poder repetir més que els darrers son d'allò que sentia dir. La novel·lística d'Agustín Fernández Mallo no repeteix res. Et pot agradar o no, però la seva obra és cent per cent original.