Joan Pons Pons18/04/13 0:00
TW
0

El poeta em va assenyalar amb saviesa el possible error lingüístic. Punxeguda. És la forma normativa acceptada per unanimitat pels dipòsits de memòria que són els diccionaris. Al tom de l'Institut d'Estudis Catalans es pot llegir: "Punxegut, punxeguda. Adjectiu. Que fa punxa, que termina en punxa aguda." El mateix passa amb el DCVB: Punxegut, punxeguda. Adjectiu. Acabat en punta. Castellà "puntiagudo". Antigament escrit també punxagut, punxaguda. "Ja era entrellusca quan van trobar els grans pins punxaguts", Massó Croq. 151. En canvi, també està escrit als llibres: "Era punxegut, i el dia abans l'havia esmolat tan finament", Ruyra Parada 50. El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana aposta òbviament per la forma punxegut, punxeguda (1696; de punxa). Adjectiu. Que tenia en punxa, que fa punxa. Qui va ser el responsable de la decantació per una forma o per l'altra? És el gran misteri de la lingüística i de la lluita de poders dels dialectes. Per fusió natural entre els dos mots, personalment, m'agrada més la forma antiga: punxaguda. Resulta més contundent, silvestre, elemental, espontània. Punxaguda. Aquesta és la raó perquè em decantés per aquesta forma antiga a l'hora de donar nom al petit eriçó del conte il·lustrat per Tónia Coll i publicat per Sd Edicions en la seva col·lecció "El dodo bobo". Punxaguda deu ser un eriçó antic que duu incorporada la imperfecció ortogràfica a les seves pues retortes i despentinades. Té una missió: trobar el verger on es troben els aliments més saborosos. Existeix un perill: una serp llarga, negra i pudent que esmitja el territori dels eriçons en dos.

No donaré més pistes, però el lector adult ja pot endevinar amb aquestes dades lleugeres de quin material està feta la serp i quin és el perill més devastador que sotja els eriçons en el seu devenir quotidià pel territori natural de l'illa. Com va recollir Llorenç a la seva excel·lent crònica del llibre que va sortir al diari, aquest àlbum il·lustrat infantil -a partir de quatre anys diu la contraportada- és el llibre que més il·lusió m'ha fet de publicar i, d'altra banda, el més difícil d'escriure i d'editar. Sí, es pot dir que és un llibre familiar. El vaig contar per primera vegada quan en Jan tenia quatre o cinc anys i d'immediat es va convertir en el crític més dur, receptiu i mordaç. D'aquesta manera es pot dir que l'àlbum, amb els dibuixos pictòrics de Tónia Coll, és la versió dos-cents d'una història domèstica que ara té l'oportunitat d'arribar a d'altres famílies. El procés ha comptat amb l'ajut de dos cracs de la literatura infantil i juvenil: Oblit Baseira i Ignasi Blanch. Una cosa és escriure per adults i, l'altra, fer-ho per a infants. Aquesta és una de les moltes lliçons que m'ha donat Punxaguda, el petit i intrèpid eriçó explorador que emprèn un viatge inesperat duent com a única companyia la por al desconegut.