Joan Pons Pons09/04/13 0:00
TW
0

La dominació francesa va ser tan efímera que no arribà a deixar quasi cap senya en el llenguatge menorquí. La més característica, segons Francesc de Borja Moll, és el mot sacardiu "enrabiada", pres de la interjecció "sacré Dieu". Sense cap mena de dubte, els francesos van lliurar més empremta urbanística, culinària i cultural que no lingüística. La primera administració francesa va ser curta. Només va durar set anys, del 1756 al 1763. L'obra principal i cabdal dels dominadors francesos va ser la fundació del poble de Sant Lluís a la marina de Binifadet. Es va començar amb la construcció de l'església, d'estil neoclàssic francès, que té esculpit a l'enfront els escuts del rei de França, del governador comte de Lannion i de l'intendent M. Antoine de Causan. Segons conta Ferran Martí i Camps a "Iniciació a la Història de Menorca", durant la dominació francesa es va refer el camí de cavalls, sender possiblement originari de l'Edat Mitjana, que forma una circumval·lació recorrent totes les costes de l'illa i que s'ha recuperat amb uns resultats espectaculars en l'actualitat.

Els dies 19 i 20 d'agost de 1781, tropes hispano-franceses van desembarcar a les cales Mesquida i Alcalfar. Van iniciar d'immediat el setge del castell de Sant Felip que només va resistir fins el 4 de febrer de 1782. Tant a la península com a França, la presa del famós port de Maó es va celebrar amb diverses obres literàries: cants èpics, peces teatrals com ara "Las Mahonesas, de Ramón de la Cruz o una comèdia francesa de Calvet de Rolland. Els anglesos van insistir en la recuperació d'aquest punt vital des d'un punt de vista estratègic i van retornar Menorca a la corona britànica l'any 1798. Gràcies -o per culpa- del Tractat d'Amiens, Menorca va tornar a Espanya el 1802. En aquestes circumstàncies històriques, és normal la poca petjada lingüística deixada pels francesos. Sacardiu, com va confirmar el lingüista ciutadellenc, va agafar a Menorca el sentit d'una irritació forta, amb grans manifestacions de ràbia. En francès, a més de sacré Dieu, interjecció molt emprada per expressar irritació, també existeix la variant sacre nom de Dieu, que també degué introduir-se poc o molt en el llenguatge menorquí. Francesc de Borja Moll afirma que "mon pare, en voler exagerar còmicament una exclamació de ràbia fingida, solia dir: Sacarnundidiu...! I aquesta forma apareix precisament en una glosa de la primera meitat del segle XIX, replegada a Ciutadella, que deia: "Tres francesos, que els e planc! / Per tres dies de menjar, / digau que els hi va fer pagar / mestre Joan es Mercant: / damunt quaranta-un franc / tan sols no elsi va bastar! / Açò és vendre a lo judiu! / No me'n puc donar raó! / I es francesos, de dolor, / deien: Sacarnundidiu! / Aquest homu és un brivó / qui mereix coure a's caliu".