Mestre Llorenç "es Pebrot", entre Maó i Biniancolla

Pels anys trenta, na Jerònia despatxava a una parada de pollastres i formatge del mercat del claustre del Carme, però l'esclat de la Guerra Civil va trastocar tots els esquemes. Dia 23 d'octubre de 1936 un dels avions italians al servei dels revoltats llençà diferents bombes damunt el nucli urbà de Maó, una de les quals impactà a un cantell de "davall sa Plaça" i causà un mort. Na Jerònia es va regirar i fugí de corrents, preocupada per la criatura, sense adonar-se del perill de transitar pels carrers al descobert.

BINIANCOLLA
Llavors van decidir anar-se'n de dins Maó, com molta altra gent. Carregaren quatre coses dins el cotxe de cavalls de Can Doga i van partir cap a Torret (Sant Lluís), a la casa d'estiueig d'en Diego Bosch, de la Farinera; aquest els deixà la clau de la caseta de Biniancolla, que en aquell temps és probable que fos d'en Martí de l'Aire, ajudant dels farolers. Davall un bancal del terrat encara hi havia les juguetes d'una filleta que els Bosch havien perdut feia poc.

El llaüt de pesca el van dur per la mar. Ja instal·lats en aquesta cala, els militars van decidir mobilitzar en Llorenç que, amb una quarantena d'anys i un centenar de quilos de pes, no hi venia gaire conforme. Finalment va acordar amb el comandant de bateria de Biniancolla que es dedicaria a pescar i subministrar el peix al destacament; alguns soldats asseguraven no haver menjat tan bé mai, gràcies al peix fresc des Pebrot. Entre els soldats va triar dos mariners d'ofici, que vivien a la seva caseta. Un era Paco Saura, de l'altre no en recorden el nom, però també era de Maó i molt feiner.

Si havia de calar deu xerxes en calava dotze, per mantenir la seva família. Pujava el peix a peu, amb espardenyes, però no el venia, el baratava per menjar: pa, formatge, patates o el que tinguessin els pagesos, encara que també trobà qui li donava una enfilada de tomàtics; no hi tornava més, jo no puc viure d'açò.

Quan tenien prou cranques, les posaven dins un sac i na Jerònia les pujava dalt el matxo, que ella menava a peu de Biniancolla fins a Maó. En arribar venia les cranques a la parada que sempre havien tingut a la peixateria.

Mataven el porc al lloc de Biniancollet i se l'enduien a la caseta de Biniancolla. També tenien gallines amollades; sabien on anar a cercar el ous, encara que de vegades ja sortien els polls dels nierons. Na Manola jugava amb Joan "Canoves", amb el fill adoptiu d'en Ferrari (un pescador) i altres al·lots maonesos; als santlluïsers els va costar un poc més fer-li confiança, però finalment també la seguien, era la primera que s'enfilava als arbres.
Però no tot eren bones noves per als molts refugiats que durant la guerra havien sortit de Maó. A Biniancolla no hi havia alarmes en cas de bombardeig, la caseta des Pebrot tenia una finestra cap a damunt la cala, per la qual van veure els "llamps" de les canonades del creuer Canàries sobre el port de Maó.

SANT LLUÍS
Passat més d'un any, la dona des Pebrot entrà en un embaràs de gestació complicada, que els va dur a llogar una casa a Sant Lluís, d'en Perico "Pericanca" i na Guida "Gamba", la comare que la va assistir en el part, juntament amb el Dr. Saura. Dia 23 de novembre de 1938 naixia a Sant Lluís la segona filla d'en Llorenç i na Jerònia: Carmela.

Si es partia des Cós per la travessia des Casino, passaven per can Jordi el forner i ca na Guida des Rincó, on acabava el carrer Sant Jacint –l'Avinguda no existia–, revogien pel carrer Causan i baix de tot tenien ca seva, davant "es dormidor de ses monges", on tres o quatre religioses, que no vestien l'hàbit per precaució, hi anaven a romandre darrera les finestres tancades.

Entre els records calitjosos de na Manola, hi ha aquell home rogenc i molt amorós del carrer Causan que feia caixes de mort, que per na Manola eren un bon joc, s'hi posava dintre amb un llistó i, davant l'esglai de sa mare, feia com qui remava amb un canot, la petita embarcació del port de Maó semblant a una canoa. Pel camí des Consell i es Camp Sarg anaven a cercar la llet a Biniancollet. Duien a coure un perol d'albergínies al forn de Baix. Un parell d'agulles de llenya per aprendre a fer calça van costar 50 cèntims. Una temporada assistien a escola amb donya Àgueda, quan no havien de baixar corrents al refugi antiaeri de devora l'església.

TORNADA A MAÓ
En acabar la guerra van tancar en Llorenç a Sant Felip, la seva dona i les filletes petites hi van anar a peu de Sant Lluís, però amb un parell de dies recuperà la llibertat. Llavors tornà a Maó, al magatzem de sa Punta nombre 242 –passada la Fàbrica des Gas–, que compraria mestre Antoni "Roig" –Coll de llinatge–, el ferrer que tenia la ferreria del carrer de la Infanta amb el carreró de ses Bruixes (on ara han fet un aparcament) i una caseta a Biniancolla.

Amb el seu mariner "en Previ", maonès també, es dedicà a la llagosta, però com que veia que amb els Maspoch, dels vivers del Fonduco, faria poc negoci, se les enginyà per enviar les llagostes directament al Sr. Badia, del Mercat Central de Barcelona.

Pels anys quaranta, en Riera, que tenia s'Elèctrica Nova, del carrer de Gràcia, i n'Antoni "Roig", el ferrer, li van deixar doblers per fer una barca nova; el constructor de la qual va ser el mestre d'aixa Joan Petrus. La seva bona relació no els impedia llançar-se "floretes" enverinades; el mestre d'aixa deia no hi ha ningú més cansat i emprenyador que es Pebrot, mentre que el pescador afirmava en Petrus és de molta finura, però te clavava es punyal.

El resultat de l'encàrrec va ser un llaüt preciós, amb l'orla de popa de llautó, que no es desgastava amb les xerxes. El van batejar amb un nom molt cinematogràfic Rebeca, títol de la pel·lícula, dirigida per Alfred Hitchcock, estrenada als Estats Units el 1940, i aquí a partir de 1942. El prestigiós pintor Josep Vives Llull va pintar un quadre d'aquest llaüt, sempre impecable; la darrera peuada que es donava no era del mariner, era des Pebrot, que en sortir el feia net cul alt i cap baix.

FONT DE CONEIXEMENT
Llorenç Barber acumulà un extens coneixement de tècniques, ormejos i toponímia del món de la pesca, fet que no va passar per alt al ciutadellenc universal Francesc de Borja Moll, qui va prosseguir la feina de "salvar els mots" iniciada per mossèn Alcover i culminada en l'obra del Diccionari Català-Valencià-Balear; en Llorenç aportà a en Moll la seva erudició en la matèria durant quinze dies seguits, deia a la seva família: no me puc errar.

Un altre gran estudiós que es va amarar del la seva saviesa en toponímia, pesqueres i arts de pesca, va ser Joan Coromines, professor de la Universitat de Chicago i prestigiós lingüista, autor entre moltes altres obres del Diccionari etimològic i complementari de la Llengua Catalana. Amb Coromines es trobaven a l'hotel Bustamante.

Llorenç Barber Salvà morí l'any 1974. Miquel Barber Barceló, que també es va amarar dels seus coneixements per publicar diverses obres sobre el port de Maó, li dedicà una sentida necrològica. Per la seva part, Francesc de Borja Moll envià una carta manuscrita de condol a la família, "Jo l'estimava molt per la seva bondat i per la cortesia amb què em va tractar quan vaig tenir el gust de conèixer-lo. I sempre m'he recordat d'ell com d'un dels millors coneixedors de les coses de la mar".

Sense cap dubte era un home singular, no reculava si creia anar pel bon camí; l'avi en Gaspar Melsión –de les barques del bou– solia dir: de pebrots a sa Plaça n'hi molts, però a Baixamar només n'hi ha un.

–––
adsintes@telefonica.net

FOTOS CEDIDES PER MANOLA I CARMELA BARBER