J. Bosco Faner, Rector del Seminari16/03/13 0:00
TW
0

Pos la mà al foc que tots reconeixem la saviesa que hi ha en les paraules del llibre de l'Eclesiastés: "Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s'ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou davall el sol" (1,9). Record aquesta dita perquè si a l'any 1949, el bisbe de Solsona i després cardenal Tarancón, parlava del lamentable estat de l'Església en la societat, com altres ho han assenyalat altres temps, avui tampoc ens hem d'estranyar que alguns ens ho tornin accentuar. I front aquestes constants apreciacions, prou vegades justificades per causa pròpia i aliena, trob redossa i pau en les paraules que Teresa de Jesús deixà escrites i diposità en el seu breviari: "Nada te turbe; nada te espante; todo se pasa; Dios no se muda, la paciencia todo lo alcanza. Quien a Dios tiene, nada le falta. Solo Dios basta".

I... -res nou davall el sol-, tornant a viure dia 17 el Dia del Seminari, l'Església, sempre feble i sempre confiant en l'Esperit, ens recorda que els preveres hem de viure amb passió el nostre ministeri si volem dur a terme una bona Pastoral Vocacional.

Essent el lema d'aquest any: "Sé de qui m'he fiat!", em surt escriure que "ser capellà no és complir una sèrie de normes, ser més o manco bons i saber més molt que poc. Ser capellà és experimentar, en la vida dels qui ho som, com Déu actua en nosaltres i com, gustosos, li deixam el camp obert.

Deixant a Déu el camp de la nostra vida obert, reconeixem que, com sempre, avui també hem de procurar estar a l'altura de les circumstàncies. I així, conscients del moment present, ens adonam que la nostra tasca principal ha de ser, com ens ha demanat el Papa Benet XVI, avui emèrit, "recuperar la Veritat". I recuperar la Veritat és recuperar Jesucrist front del relativisme que avui vivim. Si, per alguns, la única cosa atractiva de l'Església són les obres de caritat, i, per uns altres, són els seus béns que s'han de posar al servei de tots per fidelitat a l'evangeli i evitant escàndols..., Jesucrist ha de ser la nostra aportació essencial.

Els preveres existim, ras i llampant, per parlar i testimoniar Déu a les dones i homes d'avui. Existim per facilitar la presència de Déu al món. I quan la nostra vida no el facilita, hem de demanar perdó cara alta i ulls humils. Si l'Església, i en part a causa nostra, no té la talla que desitja Jesús, ens hem de corregir tot pregant amb ganes d'aconseguir el tarannà de prevere que ve descrit pel Vaticà II a la Praesbyterorum Ordinis: "De poc serviran les cerimònies, per belles que siguin, ni les associacions, per molt que siguin ufanes, si no s'encaminen a educar les persones a assolir la maduresa cristiana. Els preveres, tot i ésser deutors de tothom, han de tenir per especialment encomanats els pobres i els més febles (n.6). Ells, com també els Bisbes, evitaran tot allò que de qualsevol manera podria allunyar els pobres (n.17). Per tal de complir fidelment llur ministeri, practicaran de bona gana el recés espiritual i valoraran molt la direcció de l'esperit (n.18"). Jesucrist és, i així ha de ser, el centre de la nostra vida. El Papa Francesc ens ho ha fet viure iniciant el seu ministeri pregant i convidant-nos a tots a pregar. Li don gràcies!

Recordant el Seminari, on avui hi ha deu persones que es formen i discerneixen la seva vocació, us deman a qui us importa el nostre ministeri, ajud i pregària. I don gràcies a qui ajudau a plantejar i a qui us plantejau aquesta crida assumint el plaer del risc.