Mercat de treball 2012 i descohesió social

Les evidències científiques ens indiquen que en el mercat de treball s'agreuja la crisi. Presentar, com fan els governs d'Espanya i de Balears, com una bona notícia l'alentiment del ritme de creixement de l'atur o qüestionar les fons estadístiques, com ha fet recentment el cap de la CEOE, no són altra cosa que cinisme i estupidesa. Malament anam amb diagnosis governamentals tan esbiaixades a la propaganda i amb actituds empresarials tant contraries al rigor. Desenganyin-se, no hi ha massa motius d'alegria, ans al contrari. Així queda reflectit en el darrer número de la revista digital "Temes socioeconòmics Gadeso" (disponible a www.gadeso.org ), en el que es presenten les mitjanes de les dades més significatives del mercat laboral de Balears del primer quinquenni (2008-2012) de crisi.

Són xifres mitges perquè permeten desestacionalitzar la dada i són de l'EPA perquè, malgrat les seves imperfeccions, és amb diferència el millor instrument estadístic per copsar les tendències sociolaborals.

Les dades més rellevants són les següents: la població aturada s'ha situat l'any 2012 en 140.200 persones i, a tenor del creixement espectacular del 142,6% en el quinquenni i en un no menyspreable 8,8% en el darrer any, sembla no tenir un sostre màxim. La taxa d'atur de 2012 arriba a màxims històrics amb un 23,17%, i no s'observa cap canvi a la tendència alcista des de que s'inicià la crisi. L'estirabot del quinquenni ha estat de gairebé tretze punts (12,99%) i, lluny de canviar de tarannà, l'any passat aquesta taxa pujà un 1,3% en relació a l'any anterior. Per un altre costat, la població assalariada del quinquenni cau un 11,2%, i en 2012 en relació a 2011, un 1,4%. Una altra dada cabdal és la taxa d'ocupació, és a dir, la relació entre la població ocupada i la població econòmicament activa (que està en condicions de formar part del mercat laboral). Idò la tendència d'aquesta taxa va pronunciadament a la baixa, amb una lleugera frenada en el darrer any del quinquenni. Concretament, en els darrers cinc anys aquesta taxa ha caigut casi set punts (6,98%), i la darrera variació interanual suposa un inapreciable +0,15%.

Amb tot, això no és el més rellevant. L'anàlisi d'aquest quinquenni de crisi ens mostra una transformació del mercat laboral que, sens dubte, s'ha dut en orris moltes trajectòries personals i familiars socialment ascendents per redirigir-les cap a un risc de pobresa. És a dir, ja podem parlar sense embuts de tendències de descohesió social que es produeixen amb la combinació, al manco, de tres elements: a) un mercat laboral amb problemes d'atur de llarga durada, que esdevé estructural; b) algunes flexibilitats amb manca de seguretat; que esdevenen en situacions de precarietat, i c) el risc de pobresa de les persones treballadores.

Vet aquí cinc dades d'aquesta transformació de l'àmbit laboral: Val a dir en primer lloc que a l'any 2012 va haver-hi una mitjana de 61.400 persones en atur de llarga durada. El nombre de persones actives en aquesta situació (més d'un any en atur) s'ha incrementat en el quinquenni en un 890%, i el nombre de persones que fa dos i més anys que estan en atur ha tingut un impressionant creixement del 1.589%. Tanmateix, lluny d'amainar, l'atur de llarga durada ha seguit augmentant en el recentment acabat any 2012 ja que en relació a l'any anterior, el de més d'un any creix un 34,4% i el de dos i més anys ho fa en un 46,6%.

La segona dada rellevant és que la mitjana de llars amb tots els seus membres actius en atur l'any passat va ser de 38.300. Aquesta xifra ha augmentat un 192% en cinc anys, del 2008 al 2012. La baixada d'un 2,3% del darrer any és, probablement, deguda a la disminució de llars d'immigrants, que es veuen forçats a iniciar un camí de retorn als seus països d'origen, i de famílies vingudes d'altres comunitats autònomes espanyoles que, amb les males perspectives sociolaborals, abandonen les Illes Balears una vegada han vist trontollar les seves expectatives, han esgotat les prestacions socials i manquen de xarxa familiar.

En tercer lloc s'ha de fer menció a que, malgrat la intensitat de la destrucció de llocs de treballs temporals ha estat molt més intensa que la dels fixos, gairebé una de cada quatre persones assalariades té una ocupació temporal.

Un quart, i molt important, element de descohesió social associat al mercat laboral, és el treball a temps parcial. Val a dir que totes les investigacions indiquen que molt majoritàriament el treball a temps parcial és no desitjat, és a dir, les persones treballen a jornada reduïda perquè no troben treball a jornada completa i que l'EPA classifica com ocupats a temps parcial a aquelles persones, de 16 o més anys, amb una jornada laboral inferior a les 30 hores setmanals. Per tant moltes persones figuren com a ocupades tot i que la seva situació és de subocupació i en alguns casos de "quasi atur". No debades en molts països aquestes persones amb treball a temps parcial no desitjat són considerades aturades. A tall de exemple, el president dels EUA Barack Obama, en el recent discurs de l'estat de la nació, no parlà en genèric de millorar l'ocupació, sinó que plantejà l'augment de l'ocupació a temps complet per a millorar la situació de la classe mitjana nord-americana. Idò bé, a Balears l'any 2012 la mitjana de persones assalariades a temps parcial era de 55.900 (el 15,2% del total de la població assalariada illenca), amb un creixent del 20,50% en els darrers cinc anys.

La cinquena qüestió associada a descohesió social i mercat laboral és l'augment dels treballadors autònoms dependents "contra la seva voluntat". L'any passat es registrà la xifra record de 52.000 de treballadors independents i/o empresaris sense assalariats. Aquesta nova forma de precarització laboral, que, associa la precarietat econòmica i la incertesa de la duració de la relació "laboral atípica" amb una protecció social (prestació d'atur, d'invalidesa transitòria o de jubilació) absolutament precària, esdevé en un altre factor de descohesió social molt lluny d'una suposada revifada d' emprenedoria que, en temps de crisi, és improbable que es produeixi.

En resum, les dades ens indiquen que el sociòleg Robert Castel no anava mal encaminat quan plantejava que la veritable lluita contra l'exclusió no consisteix, o almenys no únicament, en tractar d'inserir als exclosos, sinó en lluitar per una transformació i consolidació de les condicions de treball i de vida i que moltes vegades mirar només als marges en temes de cohesió social impedeix veure els processos que es generen en el centre mateix del sistema. És a dir la crisi no només fa més pobres als pobres, està empobrint -i molt!- a tots els no rics. A gairebé el 99% de la població.