L’exemple del Papa Benet

Per contra, els articles d'opinió, dintre de la gran diversitat de plantejaments i tendències dels seus autors, han mostrat una notable coincidència en la valoració positiva de la renúncia del Papa, en considerar-la un gest testimonial, exemplar, que honora qui ha pres aquesta decisió insòlita. L'escriptor ferrerienc Joan Pons ho escrivia dimecres a les pàgines d'aquest diari: "Un dels gestos morals més nobles, valents, coherents i exemplars que qualsevol personatge públic ha fet en els últims temps. El pontífex alemany no s'ha aferrat al càrrec ni ha volgut disfressar la seva dimissió amb falsos arguments maquilladors".

Aquest elogi no és unànime, però sí majoritari. I és interessant observar que molta gent que va rebre amb recel, fins i tot amb disgust, l'elecció de Joseph Ratzinger, i que continua essent crítica amb moltes de les seves posicions, ara no s'han estalviat un comiat amb paraules de lloança i reconeixement. Ha succeït el contrari del que passa amb la majoria de líders polítics: arriben acompanyats de grans expectatives, però prest comencen a generar frustració i a perdre simpaties, fins que sucumbeixen a la puixança d'un adversari que, prest o tard, acabarà seguint el seu mateix destí.

Laurent Binet, a la seva novel·la HHhH, explica l'evolució d'un dirigent polític que va pujar com l'escuma. Un home que sempre mirava cap amunt, sempre preocupat per escalar posicions. Binet ironitza dient que en llenguatge d'avui, a açò se li diu estar disposat a assumir nous reptes. És cert, els eufemismes fan matx: el poder es disfressa de servei, l'ambició de disponibilitat, els interessos d'ideals, i l'obstinació per mantenir-se en el poder és anomenada responsabilitat.

Les institucions fortament jerarquitzades tendeixen a la creació de dinàmiques d'ascensió i a mecanismes de conservació del poder, i en canvi solen generar poca cultura del servei. Per açò, si un puja li diuen que assumeix un nou repte, però costa molt que algú accedeixi a un càrrec més difícil però jeràrquicament situat més avall: açò, quan rarament es produeix, no sol ser vist com un acte de generositat, sinó com una caiguda en desgràcia. Per açò les grans institucions solen rellevar els seus dirigents sense davallar-los d'escalafó, i els col·loquen en càrrecs des dels quals no faran res, però tindran nom: a Espanya, els partits grossos utilitzen el Senat i el Parlament Europeu exactament com a cementiri d'elefants. Açò, és clar, en el millor dels casos. N'hi ha d'altres que marxen sense marxar del tot, movent els fils des de l'ombra per continuar influint i tallant el bacallà. I altres, o els mateixos, que accepten càrrecs ben remunerats per assessorar grans empreses gràcies a la seva experiència... i de passada mantenir ben engreixades les corretges de transmissió que connecten amb el poder; la famosa "porta giratòria", vaja.
Que difícil que és, saber partir! Deu ser per açò que tanta gent ha elogiat el gest de Benet XVI, perquè és un gest excepcional. Joseph Ratzinger renuncia, i es retira al silenci. El repte, gens fàcil, és retirar-se de veritat, és a dir, no marxar de la primera línia per influir des de la rereguarda. Francament, crec que la seva decisió és honesta i sincera, i que l'assumeix amb totes les conseqüències. De fet, des d'ara mateix s'acaba de convertir en un repte per als altres. Com ha escrit Jordi López Camps, "els cardenals del conclau haurien de valorar el gest de Benet XVI com un signe de canvi i obertura a una nova situació per part de la mateixa Església". I fora de l'Església. Tant de bo li surtin imitadors, i que aquests no siguin només els propers papes.