Jacques Julliard: un assaig sobre l’esquerra a França

Què és l'esquerra?

Per a Julliard, l'esquerra reposa encara avui sobre tres pilars: 1) el retrobament de dues grans idees, la idea de progrés i la idea de justícia; 2) l'individualisme com a base de la idea d'igualtat; i 3) la democràcia entesa com la sobirania del poble. L'esquerra seria, doncs, per a Julliard el "Partit del progrés, el partit de l'individu i el partit del poble" . Més enllà d'això, Julliard troba en les relacions entre el poble i la burgesia un factor explicatiu poderós de la història de l'esquerra, diferent segons els llocs. Per exemple, a Alemanya els obrers han estat des de Bismarck socialment integrats, però no han estat tinguts en compte políticament. A França, en canvi, ha succeït el contrari: han estat integrats políticament però no han estat tinguts en compte socialment. Per tant, no podríem comprendre les estranyes figures de ballet que en conjunt constitueixen la història de l'esquerra si negligíssim la tensió permanent entre la seva unitat política i la seva diversitat social.

On va l'esquerra?

La història de l'esquerra comença amb les Llums del segle XVIII, que, curiosament, no són d'esquerra, però de les quals aquesta se'n reclama hereva. Tanmateix, com veurem al final d'aquest article, avui sembla que la dreta vulgui contradir aquesta interpretació.
Centrant-nos en els darrers setanta anys, Julliard creu que 1945 marca a França la fi de la síntesi que, de l'esquerra, havia fet Jean Jaurès entre reforma i revolució, i obre un període paradoxal, on l'esquerra és molt forta però difícilment governa a causa de la dualitat entre el partit comunista i els partits que encarnen el socialisme.

Si bé el 68 francès demostra que l'esquerra pot existir fora dels partits, l'experiència Mitterrand (a partir de 1981) instal·la el Partit Socialista com un partit de govern, amb els efectes perversos que això implica. Fins al punt que, segons Julliard, a partir de l'elecció de François Hollande, el PS ha esdevingut el partit de la "classe mitja assalariada" amb un petit marge de maniobra per establir "una socialdemocràcia de tercera generació".

La conclusió que tanca el seu anàlisi és particularment interessant per comprendre la situació actual que ens permet observar l'afebliment de la divisió esquerra-dreta un cop ha fet crisi la idea de progrés, com podem veure si observem el que succeeix amb l'ecologia ("Per primer cop - escriu Julliard-, un partit que es reclama de conservació i no de progrés, el Partit ecologista, ha estat admès plenament al si de l'esquerra") i amb la pèrdua alhora per part de l'esquerra d'un "agent històric": la classe obrera.

Això significa que l'esquerra ha de construir "un nou programari" tenint en compte els canvis que s'han produït des de 1945. L'esquerra –diu Julliard- ha esdevingut el partit de l'individu i, si no vol desaparèixer, ha de reflexionar sobre els seus fracassos: haurà, per tant, de restaurar la idea del Mal i també la seva idea de l'home i de la societat.

L'esquerra, doncs, no es pot estalviar aquesta reflexió si no vol córrer el risc d'enfonsar-se en les prediccions tocquevillianes del despotisme democràtic. Una de les claus per evitar això és, creu, l'enfortiment de la participació, d'aquesta "democràcia del públic" que reclamen avui els ciutadans –a casa tenim un exemple en les ILPs (Iniciatives legislatives populars) per més que sovint no combreguem amb el seu contingut-. I això perquè avui, a la major part de les societats, sembla que es produeixi una cursa, aparentment contradictòria, entres dos corrents dins la societat: el que porta els ciutadans a la indiferència i el que desperta en ells les ganes de participar. I l'esquerra no es pot permetre el luxe de no donar resposta a aquesta realitat.

La utopia de la dreta

En una entrevista publicada a nonfiction.fr , Julliard es refereix també a la nova utopia de la dreta: la del liberalisme, o més exactament –car ell creu que el liberalisme és una bella paraula- a la nova "filosofia de la llibertat". Hi ha –diu- una utopia neoliberal que és l'ideal d'una societat automàtica. D'una societat que funciona pràcticament sense intervenció humana, perquè els mecanismes del mercat són bons i condueixen al més gran progrés possible a cada moment. Val a dir tanmateix que aquesta no és la doctrina del liberalisme clàssic, que es fonamenta en la llei, la qual implica una sèrie de controls, limitats és cert, però que donen pas a un capitalisme que es desplega a l'interior del sistema parlamentari, d'un sistema, per tant, regulat pel dret, mentre que en el pensament dels neoliberals americans (i en els de casa nostra que els imiten) el que es persegueix és d'alguna manera la destrucció d'aquest Estat de dret. Em refereixo al neoliberalisme que demana, per exemple, la privatització de les presons perquè –diuen els neoliberals- una empresa privada podrà fer de guardiana dels condemnats en millors condicions i amb un millor confort per als detinguts i d'una manera més barata per als contribuents. Estem, doncs, davant un pensament en el qual el que es fa és una renúncia a les prerrogatives de l'Estat, als drets sobirans de l'Estat, i que ressalta la idea que, tan com menys controlada es troba una societat, més bé funciona. El neoliberalisme ens enfronta, per tant, a una nova utopia que –val a dir-ho- és la contrària de les utopies d'esquerra que constrenyen totes la llibertat, ja que reserven a l'Estat un paper resdistribuïdor, que eviti les desigualtats entre els ciutadans. Una utopia que, tanmateix, no té cap arrel en el pensament clàssic de la dreta. Agafeu, si més no, l'obra de Joseph de Maistre (1753-1821), guru del pensament de la dreta del seu temps i enemic mortal de la Il·lustració i de la Revolució Francesa, i no hi trobarem mai cap afirmació en el sentit que la societat és bona per naturalesa, ni tampoc que l'home és bo naturalment. Curiosament, sembla que avui la dreta neoliberal no es miri en pensadors conservadors com l'esmentat sinó en els del segle de les Llums, on se'ns diu, en efecte, que cal alliberar l'home de les coercions.

En tot cas jo m'alarmo quan veig que el neoliberalisme es reclama avui deutor del Segle de les Llums, perquè tinc la impressió que és tot el contrari i que ens acabarà duent vers una societat que els pensadors de les Llums segurament detestarien. Però el pitjor que observo avui no és això. És que l'esquerra no sembli conscient del fenomen que vivim, d'una realitat que l'arracona i la deixa en terra de ningú, mentre perd, dia rere dia, el suport d'una base social que se sent desconcertada i sense un cos ideològic que li doni sentit.