La caça d'eriçons, de l'estivada a la taula

Son pare de na Nena, Pere Sintes Coll, feia de carreter. Per la dècada dels anys vint del segle passat, traginava l'apreciada calç des dels nombrosos forns de la marina de Sant Lluís fins al "Comité", localitzat en el carrer D'Allemand, davant l'antiga escola d'al·lotes. L'antic magatzem abans havia estat un teatre, de fet, els sogres de na Nena –Llorenç i Joana– hi havien anat a ballar quan eren joves. Llavors, en Miquel "Hivernis", de s'Ullastrar, hi venia calç i carbó, que pesava amb una romana. El carbó el tenia dins el soterrani que més envant va ser un "jugadero" de la Bolla, joc que avui només es practica a Sant Lluís.

A part de la seva professió de carreter, en Pere Sintes, com hem dit, era caçador d'eriçons.

L'ERIÇÓ

De nom científic Erinaceus algirus, aquest és un mamífer insectívor d'un trenta centímetres de llargària, que, a més d'insectes, s'alimenta de fruites i petits invertebrats. Amb les seves ungles excava els caus en els que dorm la major part del dia. La seva singularitat més específica és el cos recobert de punxes per les parts superiors i dels costats; aquesta particular armadura li permet practicar la "defensa passiva", en sentir-se en perill s'enrevolta sobre si mateix en forma de bolla de punxes inexpugnable.

No disposam, almenys qui subscriu, de recomptes de l'espècie que ho demostrin, però tot sembla indicar que ha disminuït el nombre d'eriçons en els nostres camps. Us he fixat que n'hi ha manco d'atropellats a les carreteres? La causa d'aquesta disminució no la podem atribuir a la caça –que ja no es practica, a més de ser una espècie protegida– sinó a la mancança del menjar que consumeixen, no hi ha tanta fruita ni estivades; en canvi, troben terrenys abandonats o extensos cultius de farratges, que no els proporcionen la dieta necessària, com els passa a les abelles amb les flors.

També sembla que aquests mamífers tenen necessitat d'aigua a l'estiu, d'estona no era gens estrany trobar eriçons dins les abeurades –les dels porcs que són més baixes–, que hi havien anat a beure i no n'havien pogut sortir.

Uns ossos fòssils d'eriçó clar o africà Atelerix algirus, trobats fa pocs anys dins una tomba megalítica de Biniall Nou, han revolucionat les teories sobre l'origen de les poblacions europees d'aquesta espècie, però deixarem que siguin els científics els que en treguin l'entrellat.

LA CAÇA

La caça de l'eriçó era nocturna, ja que és a la nit quan aquests armats insectívors tresquen a la recerca de la seva manutenció; es practicava sobretot durant l'estiu, dins les tanques d'estivada, on s'alimentaven de fruita i cargols.

L'equipament necessari era ben senzill: un garrot de sivina o una altra fusta, prim de baix i gruixat de dalt, i una cussa o canet petit i ensenyat, que generalment era un ca mè, de cos gruixat, cames curtes i orelles grosses penjant; es deia que per caçar eriçons havien de tenir el paladar negre.

El caçador o caçadors, anaven sense llum; com en els tords a batuda, la seva vista s'acostumava a la fosca, i més si la lluna feia el ple. També hem de tenir en compte que el ca duia penjat un collar amb un picarol; quan el canet trobava un eriçó li agafava un sacardiu, el picarol sonava sense aturall.

Quan l'eriçó sentia aquell escàndol, es veia descobert i, davant el perill, s'enrevoltava com una bolla deixant les pues cap a fora. Llavors el posaven dins el sac, o bé restaven en quietud un moment, i quan l'animalet s'estirava per tornar provar de caminar li donaven un toc al cap amb el garrot. De vegades caçaven boni tota la nit.

En Pere Sintes Coll, pare de na Nena, tenia una cussa, de nom Marina, que era molt bona caçadora d'eriçons. El dia que havien d'anar a caçar, en Pere solia dir a na Joana, la seva dona, pensa a no donar-li oliaigo a sa cussa; es suposa que així devia ensumar millor les preses. En Pere Sintes Orfila (1928), germà petit de na Nena, recorda que son pare i el d'en Toni "Prim" solien anar a caçar junts i que una vegada el ca d'en Prim va trobar tres eriçons i la cussa d'en Pere en va descobrir trenta-tres. Als dotze anys la cussa va criar amb el ca des saig Mesquida, i el quissó nascut de l'encreuament va ser tan bo com sa mare; en canvi, una filla d'aquest ja no va ser tan caçadora com na Marina.

Na Nena, que era la gran dels quatre germans, i en Quicus, que tenia dos anys manco, de vegades havien anat a caçar amb son pare; partien de dins Sant Lluís cap a s'Ullastrar, recorda que son pare no volia que toquessin res, ni una figa madura ni un albercoc, tampoc no permetia que trepitgessin els sembrats. Una vegada, en Pere, el seu fill tercer en Llorenç i en Toni "Prim" van anar a romandre a un "pont" de la marina entre Alcalfar i sa Punta Prima; els vespres anaven a caçar eriçons, una nit en Llorenç plorava de mal de queixal, fins que son pare va fer un crit: que callem o no callem, la dels eriçons era una caça discreta, per trobar-los i per sentir el picarol.

En José Pons Sintes "de sa Pista" i n'Isaies de Son Blanc, que estava llogat a l'estància de can Xemenes, un vespre van agafar la bicicleta i van anar-hi a caçar eriçons dins una tanca d'estivada que sabien que n'hi havia "un desastre". Sense sortir d'aquella tanca van arreplegar vint-i-dos eriçons; clar que els caçadors, com els pescadors, sempre recorden millor les bones caçades que les flaques. De vegades no en trobaven tants.

En Bernadí "des eriçons", l'avi d'en Bernadí que va morir el 2007, ja us deveu imaginar per quin motiu duia aquest sobrenom. A una de tantes caceres, li botà un ca dins el cementeri de Sant Lluís, ell també hi saltà per a recuperar-lo, però quan va ser dintre no en podia sortir. Es va posar darrera la barrera del camí i quan en passà un el va cridar, la primera reacció d'aquest va ser la d'amollar a córrer, però en Bernadí li donà entenent la seva situació i va poder sortir.

BON PROFIT

Els eriçons, com els conills o el tords, es caçaven per menjar-se'ls, però, naturalment, no els podien cuinar amb les pues i tot. Hi havia gent que tenia el costum de fer-li un forat a la pell, l'inflaven i després el pelaven de pèls i pues amb un raó o un altre estri. A ca na Nena els escorxaven com un conill; els eriçons eren grassos, tenien un bon sèu, si els escorxaven, la pell ja s'enduia una part d'aquest greix.

Per cuinar-los, a ca seva, abans de res els bullien i tiraven la primera aigua, que feina una bavera com la dels cargols. Llavors els feien amb pebre vermell o amb salsa de tomàtic. Eren molt bons, tothom que n'ha menjat afirma que és una carn molt fina; també era molt apreciat l'arròs amb eriçó.

La setmana després de les festes de Sant Lluís els homes de feina solien fer un poc de vacances. En José "de sa Pista" recorda que en Miquel del Lloc d'en Caules i un altre en van anar a caçar per Alcalfar i en van dur divuit. Havien de fer arròs per tot el ranxo, van netejar els eriçons i en van començar a coure els fetges; a la caseta de l'altra costat de la cala hi havia uns catalans, n'hi van brindar, i s'ho van gosar a menjar quasi tot, de bo que el trobaven. Creu que és més saborós que el conill, encara que n'hi ha que els fa oi.

Quan na Nena es va casar amb en Perico Pons Carreras, l'any 1949, son pare encara anava a caçar eriçons i n'hi donava algun per menjar; fins que en Perico va trobar que ja n'he menjat tants d'eriçons!, llavors no en van fer més. Però els eriçons encara van tenir una altra relació amb el seu casament; quan els tenien escorxats els duien a vendre a can Benigno, el sastre de Sant Lluís que va fer el vestit de casament d'en Perico, el traje d'aquell dia tan assenyalat.

–––
adsintes@telefonica.net