Quan fa deu dies es van publicar els anomenats "papers de Bárcenas" sobre la presumpta comptabilitat en negre del PP, i a la vista de la magnitud de les dades i la rellevància dels dirigents suposadament implicats, vaig tenir la sensació que, passi el que passi a partir d'ara, el tema de la corrupció política ha fet un salt qualitatiu. No esteim simplement davant un altre cas de corrupció.
S'ha produït, com era d'esperar, un esclat immediat d'indignació a través de les xarxes socials i de les seccions d'opinió dels mitjans de comunicació. Era previsible que els mitjans habitualment crítics amb el PP donessin una àmplia cobertura a aquesta onada de contestació i retrets. Entra dins el guió que aquest sector hagi considerat insatisfactòria la resposta de Rajoy. Ara bé: com s'explica que la caverna mediàtica madrilenya s'hagi sumat amb ardor al linxament de Rajoy i del seu entorn? Què hem de pensar davant el fet que els mitjans que sempre avancen el PP per la dreta hagin aprofitat l'ofensiva d'un diari «enemic» per segar l'herba davall els peus del líder de la casa gran de la dreta espanyola?
Enric Juliana descriu el PP com un partit amb "tots els matisos del centre, la dreta i la dreta extrema, reunits en un únic conglomerat". I en ambients progressistes aquesta és una idea molt sentida: l'esquerra està fragmentada i per açò no sura; en canvi la dreta, com que va tota junta, és hegemònica. Però açò no exclou que dins aquest gran partit —gran en sentit volumètric, no moral— hi hagi tendències, corrents, aliances... i lluites de poder. I com en tot col·lectiu humà, les pugnes emergeixen quan la nau té vies d'aigua, no quan navega vent en popa i a tot drap.
Sembla que davant l'afebliment de Rajoy i la caiguda en picat de les expectatives electorals del PP, que ja venien de la gestió de la crisi i ara s'han agreujat amb l'esclat del cas Bárcenas, hi ha maniobres de fons per agafar el timó en el cas que el patró perdi el control. Fa la impressió que s'ha manifestat la batalla, fins ara més o menys larvada, entre els sectors més liberals i centristes, que es troben còmodes amb Rajoy, i els escorats cap a l'extrema dreta, liderats des de l'ombra per José María Aznar. El laboratori de la FAES, que treballa en l'elaboració d'ideologia, discurs i estratègia, ara sembla disposat a saltar al terreny de l'acció directa. Les declaracions i els últims moviments d'Esperanza Aguirre, atiant el foc, en pla redemptora neta de culpa, donen ales a aquesta lectura.
El futur no està escrit. Però si el sector radical del PP acaba guanyant la partida, em deman què faran els liberals i els centristes d'aquest partit. Molt em tem que la majoria, amb comptades i honroses excepcions, faran el mateix de sempre: acotar cap, fer la viu viu, i només en privat, quan són interpel·lats pel caràcter extremat de certes posicions, excusar-se amb un "és complicat", o donar-te la raó però no ho diguis a ningú. Quina és l'actitud, ara mateix, de molts càrrecs públics i militants destacats del PP local davant l'ofensiva ultradretana del ministre Wert? Amagar el cap davall l'ala, i si no els queda altre remei, justificar l'injustificable. Quina va ser la resposta dels populars centristes, liberals, moderats, etc., davant la malaltissa aventura d'Aznar amb la guerra d'Iraq? Què van dir, o què van fer, davant l'escàndol de la utilització partidista dels atemptats de l'11M a Madrid? Què deien els populars honestos quan era un secret a veus que en el govern de Jaume Matas el tràfic d'influències estava a l'ordre del dia? En privat, i només amb gent de molta confiança, alguns reconeixien que, més tost, anava gros. En públic? Ni un gest.
A vegades és pitjor: per agradar al qui comanda, n'hi ha de disposats a fer l'arbre, i a capolar la seva imatge de moderació per no caure en desgràcia. El cas d'Alberto Ruiz Gallardón a nivell estatal és, probablement, un dels exemples més clamorosos. I a Menorca, qui ho havia de dir, aquell jove polític anomenat Simón Gornés, que no ho va fer gens malament quan va ser conseller de Cultura del Consell Insular de Menorca, que tothom deia que era d'una altra pasta, en aquests temps d'espanyolització agressiva i de barbàrie cultural ha donat el seu nom a la legislació que condemna la nostra llengua a ser un patoll de tercera regional, i ha assumit la defensa de les tesis de Bauzá i companyia amb l'entrega devota d'un convers.
El carrer clama indignat per la regeneració democràtica. Qui més hi pot fer, qui hauria de liderar aquest procés, que és el partit governant, sembla que no està per la labor i s'enroca a la defensiva. Mentrestant, l'autoritarisme populista disfressat de salvapàtries espera el seu torn entre bambolines.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.