Quan xoquen llei idemocràcia

Ara vivim, clarament, un final d'etapa. I, per tant, devem ser a les portes d'observar el començament d'una etapa nova. S'ha portat tant el carro pel pedregar que difícilment podem concebre que sigui d'una altra manera. I és precisament en moments com aquest en què ens hem de plantejar com funciona la nostra escala de valors.

Per mi, a banda dels principis ètics sobre els quals pugui estar convençut, existeixen alguns documents i algunes institucions que em mereixen tot el respecte. Per exemple, crec que sempre s'ha de posar per davant la Declaració Universal dels Drets Humans, que s'ha de tenir en compte la Carta fundacional de l'Organització de les Nacions Unides. O que hem de fer cas de les sentències del Tribunal Internacional de Justícia, amb seu a La Haia.

Arran de la declaració unilateral d'independència de Kosovo (estat que compta amb el reconeixement de la immensa majoria del món democràtic, i de la Unió Europea en particular, però que encara no ha estat reconegut pel Regne d'Espanya), el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia va emetre una "Sentència sobre la Independència de Kosovo", que conté alguns arguments interessants sobre la qüestió que ens ocupa. El primer punt és molt útil a l'hora d'acarar la qüestió del procés d'autodeterminació de Catalunya: "no existeix –diu textualment la Sentència– cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d'independència, (...) perquè quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d'un estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona".

Aquest principi de la sentència té una lògica inapel·lable: si no hi hagués una prevalença de la voluntat democràtica per sobre de les lleis vigents, de manera general les lleis no serien modificables. I un dels principis elementals de qualsevol llei és que ha de poder ser modificada, si així es determina, a través de mecanismes democràtics.

Tot seguit, la Sentència dóna alguna pista sobre les diferències entre una societat regida per principis democràtics i una societat de caire dictatorial: "En una societat democràtica, a diferència d'una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta –la societat democràtica- la que crea i modifica, quan sigui necessari, la legalitat". Durant la dictadura franquista, tothom qui tenia passaport espanyol, era espanyol. La llei determinava la voluntat. Tothom qui s'adreçava a institucions oficials, ho havia de fer en castellà. Tothom tenia clara, per exemple, la seua llengua i la seua identitat. Aquests factors, estrictament personals, els determinava la llei, perquè l'Estat buscava modificar els propis sentiments a través de l'acció legal. En la mentalitat de molts ciutadans, encara es manté el principi franquista (o dictatorial, en general). "Tu ets espanyol, tant si t'agrada com si no", m'han arribat a dir. "Has de parlar-li castellà, perquè és la seua llengua", també he sentit més d'una vegada. És a dir, tu has d'amotllar la teua percepció i fins i tot els teus sentiments i les teues adhesions a allò que marca la llei. En democràcia, emperò, les coses no van així: tu ets lliure de pensar, sentir i considerar allò que vulguis. I, després, per mecanismes democràtics, s'establirà com hagi de funcionar la societat.

En termes del jutge Santiago Vidal, crec que queda magníficament resumida la filosofia del Tribunal Internacional de Justícia: "quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d'un estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona". Més clar, aigua.