Àngel

Ha passat un àngel, diuen. I, el que volen dir, és que s'ha produït un silenci incòmode entre els reunits i s'ha sentit el batre inaudible de les ales invisibles d'un ésser misteriós. Ha mort un Àngel, diuen. I el que volen dir és que el poeta Àngel Mifsud Ciscar, nascut a Tavernes de la Valldigna, País Valencià, l'any 1954, no morirà mai perquè sempre tindrem els seus poemes i sempre hi haurà, com a mínim, una personà que els recitarà, els llegirà o els evocarà; i els seus versos sempre volaran entre nosaltres amb el batec d'ales d'aquell àngel que apareix quan hi ha un silenci incòmode per fer-lo còmode o, com a mínim, per a fer-nos pensar amb més gravetat.

Ha mort un poeta, diuen. I el que volen dir és que continuarà escrivint en els textos de tots aquells que l'hem llegit i l'hem escoltat mentre rallava de literatura i de l'art de l'escriptura, mentre sopàvem o preníem un cafè, o l'hem llegit després que hagi criticat amb una saviesa precisa i perspicaç les nostres obres en revistes de cultura, d'idees i de pensament.

Ha mort un professor, diuen. I el que volen dir és que continuarà ensenyant a nous deixebles que no ha vist mai i que mai no veurà, gràcies a la pedrera de professors joves que ha format sorgits de les aules de València, Catalunya i Menorca en les quals va ensenyar durant anys.

Ha mort un pintor, un dibuixant, diuen. I el que volen dir és que les seves pintures i els seus dibuixos clandestins, quasi amagats, romandran en els ulls de tots aquells que els van contemplar i que es reproduiran en l'arena de les platges que va visitar i es projectaran en els núvols sempre canviants que travessen el cel seguint la direcció que els marca el vent.

Ha mort un amic, un marit, un familiar, un lector; diuen. I el que volen dir -el que volem dir- és que ningú no mor del tot mentre hi hagi una persona que el recordi; mentre hi hagi un lector que el llegeixi; mentre hi hagi un visitant d'una sala d'exposicions que contempli amb atenció els seus dibuixos o les seves pintures; mentre hi hagi un estudiant que vegi eixamplat el seu univers en construcció gràcies a les paraules i observacions d'un mestre que en va ser deixeble.

Aquestes flors que el sol
a penes toca
prest llanguiran amb un
posat cansí;
mes ara exulten encara, com si
fos per sempre el durar
vora la soca.

Ha passat un àngel, diuen. I, per una vegada, tenen raó.