Bernat Joan i Marí01/02/13 0:00
TW
0

Els polítics que parlen dels polítics en tercera persona sempre em fan encendre un llum vermell d'alarma. Qualsevol persona que es dediqui a la política i parli dels "polítics" com si no tenguessin res a veure amb ella mateixa automàticament em disparen un relè una mica particular. Segurament fruit de la desconfiança que genera l'ús d'un llenguatge aliè als mecanismes democràtics. Dit d'una altra manera: pens que els polítics que parlen de si mateixos com si no en fessin part no són gent de fiar. Podem imaginar l'efecte que faria un metge que parlàs de si mateix com si no fos metge? O un capellà que es referís als capellans com si fossin una gent que no tengués res a veure amb ell? O un professor que no es consideràs professor? O un periodista que parlàs dels periodistes com si ell no hi tengués res a veure? Tots aquests exemples sonen estranys per poc versemblants. No hi ha metges que no es considerin metges, ni professors que no es considerin professors, ni gent que condueixi un taxi que digui que ell (o ella) no és taxista. Qui cultiva el camp fa de pagès. En fi, no hauria de ser tan difícil d'entendre. Per tant, podem entendre que es tracta d'un fenomen curiós, com a mínim, i que, per tant, mereix la nostra atenció. I, eventualment, la nostra anàlisi.

Seguint la mania classificatòria pròpia dels sociòlegs, faig per manera d'intentar determinar en quins segments de l'àmbit polític podem trobar aquests polítics que parlen de si mateixos com si no tenguessin res a veure amb el club. Naturalment, no se'n pot fer una anàlisi exhaustiva i estadística. I, per tant, em dedicaré a parlar-ne des de la percepció anecdòtica (tot esperant que coincideixi amb les anècdotes que els lectors puguin pouar de la seua pròpia experiència, per tal de determinar si allò que defens en aquest paper és o no raonable).

Una part dels polítics que parlen dels polítics en tercera persona són els que manen des de Mesopotàmia. Els que estan acostumats a manar veuen el fet d'exercir el govern com una cosa natural, com quelcom que els ve donat per gràcia divina. I, per tant, és així perquè ho ha de ser. I no podria ser d'altra manera. La primera anècdota em ve d'una senyora que comprava planters a casa d'un, en aquell temps, regidor de l'ajuntament del meu poble. Es donava el cas que el marit de l'esmentada senyora també era regidor de l'ajuntament, però d'un altre partit. "Valtros es polítics", digué en un moment la compradora de planters... El seu home, naturalment, no era polític. No era d'esquerres. Manava des de Mesopotàmia. Per tant, entrava dins una altra categoria. Però, per descomptat, la seua companya no el percebia, de cap de les maneres, com a polític. Mentre que l'altre, d'una formació minoritària i d'esquerres, era la quintaessència del polític.

De mica en mica, així com els de Mesopotàmia s'anaren acostumant al sistema democràtic, varen anar assumint que són polítics. I, de mica en mica, deixaren de parlar dels polítics en tercera persona i començaren a usar la primera persona del plural. Però, quan tot pareixia que ja anava camí de normalitzar-se (almanco terminològicament), va sorgir una nova casta de polítics que en parlen en tercera persona: es tracta dels puristes d'esquerres, dels revolucionaris de salonet, dels que estan per damunt del bé i del mal. La política, ja se sap, és el mal, per definició. I, per tant, els que volen renovar-ho tot i començar un nou món no es refereixen a si mateixos com a polítics, sinó que deuen ser una altra cosa. Els polítics són dolents, malèvols i corruptes. Els que governaran en el futur, rellevant els polítics, seran bons, benignes i honrats. Quina por! Potser no acaben de ser conscients que l'alternativa a la política és la dictadura. I no n'hi ha més, que això són faves comptades.

Ah! Evidentment, hi ha un tercer tipus de "polítics" que es refereixen als polítics en tercera persona: són, per una banda, els reis i reietons; i, per l'altra, com no podia ser d'altra manera, els dictadors.