TW
0

Quan vam entrar a la cuina de Miquel Barceló ens va cridar l'atenció l'enorme olla de zinc que hi havia damunt el foc. Se sentia el so característic de l'aigua bullint i, de les voreres sutjoses del cossiol, emergien les potes d'unes aus estranyes que no érem capaços d'identificar. La dona del pintor ens va convidar a seure a la taula. També era enorme i la fusta semblava antiga i estava gastada. Cécile Franken lluïa un esplèndid embaràs. Era alta, prima, rallava un castellà esquitxat de sons septentrionals i gastava una mescla d'arrogància, timidesa i rutinària professionalitat. També hi havia una paella damunt un fogó de la cuina i es veien closques negres de musclos entre els grans grocs i freds. Vam beure una mica d'aigua i vaig veure a través de la finestra un ca fosc mallorquí que dormitava davall un garrover que el protegia del sol del mes d'agost. Miquel va aparèixer somiós i ens va convidar a anar directament al taller. El ca mallorquí es va alçar -era una cussa- i va encalçar un paó reial mascle. El crit del pintor el va returar i vaig pensar en la immensa olla de zenc. Aquell brou en plena canícula era una peça més d'una escenografia amb coreografia inclosa destinada a impressionar-nos? O era un costum més dels Països Baixos? La sopa era, a principis dels anys noranta, un dels temes preferits de Barceló. El taller resultava impressionant. Es veien a través dels vidres la muntanya agresta recorreguda per cabres salvatges i també el mar escumós des del cor del qual havia sorgit el pintor que havia anat a pescar en barca al canal que separa Mallorca de Menorca. La doctorand i Miquel van rallar de pintura i de les mil·lenàries formes de cuinar el pop i jo no em podia treure del cap la gran olla que devia continuar trotant dins la gran cova vertical de zinc.

No va ser fins passats més de vint anys que no vaig poder resoldre l'enigma de la cuina de Miquel Barceló. El club editor havia publicat el llibre "L'home del barret vermell" del fotògraf i escriptor francès Hervé Guibert. La novel·la parla de la relació d'un crític d'art, malalt de Sida, amb un pintor grec que no és ni més ni menys que Miquel Barceló: "El gos negre havia atrapat un paó, que espeternegava i feia aquells sorolls de sirena de vaixell o de bengala de socors, i li devorava el ventre (...) Gertrude agafà el paó amb el cap dels dits, com si fos ple de puces, per una de les pennes de color maragda, el submergí en un cossiol d'aigua bullent, el buidà i l'entaforà al congelador amb els altres". El paó no és un indiot i, un indiot, no és un gall, però si que és un gall dindi. L'indiot és una gal·linàcia de l'espècie "Meleagris gallopavo", més gros que el gall domèstic, amb plomatge negre o gris, devegades blanc, amb un apèndix carnós vermell damunt el bec i amb la cua estufadissa. Figuradament es refereix a les persones beneitones o eixelebrades i se sol emprar en l'expressió "vermell com un indiot". És un derivat pejoratiu de "indi" i té com a sinònims "gall dindi" i "titot". Personalment, i pecaré de políticament correcte, m'agrada més el nom de "gall dindi". No és despectiu i simplement vol dir gall de l'Índia.