Indiot

Quan vam entrar a la cuina de Miquel Barceló ens va cridar l'atenció l'enorme olla de zinc que hi havia damunt el foc. Se sentia el so característic de l'aigua bullint i, de les voreres sutjoses del cossiol, emergien les potes d'unes aus estranyes que no érem capaços d'identificar. La dona del pintor ens va convidar a seure a la taula. També era enorme i la fusta semblava antiga i estava gastada. Cécile Franken lluïa un esplèndid embaràs. Era alta, prima, rallava un castellà esquitxat de sons septentrionals i gastava una mescla d'arrogància, timidesa i rutinària professionalitat. També hi havia una paella damunt un fogó de la cuina i es veien closques negres de musclos entre els grans grocs i freds. Vam beure una mica d'aigua i vaig veure a través de la finestra un ca fosc mallorquí que dormitava davall un garrover que el protegia del sol del mes d'agost. Miquel va aparèixer somiós i ens va convidar a anar directament al taller. El ca mallorquí es va alçar -era una cussa- i va encalçar un paó reial mascle. El crit del pintor el va returar i vaig pensar en la immensa olla de zenc. Aquell brou en plena canícula era una peça més d'una escenografia amb coreografia inclosa destinada a impressionar-nos? O era un costum més dels Països Baixos? La sopa era, a principis dels anys noranta, un dels temes preferits de Barceló. El taller resultava impressionant. Es veien a través dels vidres la muntanya agresta recorreguda per cabres salvatges i també el mar escumós des del cor del qual havia sorgit el pintor que havia anat a pescar en barca al canal que separa Mallorca de Menorca. La doctorand i Miquel van rallar de pintura i de les mil·lenàries formes de cuinar el pop i jo no em podia treure del cap la gran olla que devia continuar trotant dins la gran cova vertical de zinc.