Carrer de Sant Manuel

Ara mateix, recolzat en el característic cap de cantó del carrer Santa Eulàlia amb el de Sant Manuel, esquena en contacte amb les rodones de marès que l'any 1879 algun mestre de cases va paredar per fer la casa Gomila (res a veure amb la meva família), una de les millors cases de l'extraradi urbà, mir el molí construït l'any 1806, anomenat d'en Galens, popularment "d'en Guela". De fet, el que veig és la paret del jardí amb el carrer, que va dissenyar Josep Claret en fer la reforma per transformar el molí en l'habitatge de Gabino Sintes, a partir de l'any 1947. Una paret que és una creació típica de la producció de segona època de l'arquitecte gironí. Una combinació de folra de pedreny viu i plans de paret blanca amb una composició que omple tota la llargada de façana i dóna un final adequat a la perspectiva del carrer de Santa Eulàlia. Un final de carrer que el nou pla general de la ciutat fa perillar.

Just girar el cap una mica a la dreta, cap a la llibreria Catalana, el camp de visió canvia completament i pots observar les dues primeres cases que encara queden per retallar del primitiu carrer de Sant Manuel, un carrer que no era gaire llarg, i amb un bon coster: anava des del carrer de Santa Eulàlia fins el creuament amb el de la Infanta. Més enfora, de la fàbrica de gomes fins el Cós, ja eren horts i sínies que confrontaven amb l'antic camí de Na Peluda (actualment carrer Governador Ramírez), límit de la ciutat per la part de migjorn durant molts d'anys. A partir de l'any 1931, es va iniciar el tram de Sant Manuel que avui més coneixem com a tal i que durant molts anys també li deien el carrer dels canons, per mor de ser obert per poder traslladar els canons que anaven a la bateria de Llucalari i que havien estat desembarcats a cala Figuera.

El Pla Claret de 1945 va fer tres operacions amb el carrer de Sant Manuel primitiu: li va donar continuïtat fins el Cós de Gràcia, consolidant l'obertura de 1931, i va preveure que anés més enllà, fins el quarter de Santiago (enllaç no executat mai, solucionat durant molts d'anys pel camí d'en Guixó), creant el primer cinturó de ronda de Maó. Una via amb una amplada adequada a la filosofia de carrer traçat en funció del cotxe, segons el pensament urbanístic dels anys 30. En segon lloc, el va allargar cap a la zona del Port Maó tot desplaçant el camp de la Unió (construït l'any 1924) per tal de reforçar la idea de via de ronda. Finalment, va retallar tot el lateral de llevant de la part antiga del carrer (els desplaçaments de façana enrere que ara, encara, estan en marxa) procurant de mantenir una mateixa amplada en tot el seu traçat definitiu.

He començat a caminar per la voravia dreta de Sant Manuel entre Santa Eulàlia i Camí des Castell i ja s'entreveuen les endinsades de les cases al llarg de tot el carrer que puja. Podíem dir que fa 67 anys que el carrer de Sant Manuel s'està conformant de bell nou, lentament. I no sabem, encara, quan de temps queda per poder lluir unes alineacions netes i airoses!

Camin confirmant aquestes petites alteracions que tenen molts carrers de Maó: aquí una baixada sobtada de la voravia perquè hi havia una porta de cotxeria (ja fa anys que no hi és) i en lloc de situar un remuntable a la vorera, és la voravia que puja i baixa; i una mica més avall, l'alteració és totalment a l'inrevés: la voravia puja fins el nivell del portal d'entrada del nombre vuit del carrer per quedar a nivell de la casa, ja que fa molts any hi havia un veí que utilitzava cadira de rodes i, en lloc d'arreglar el problema de porta endins, és la voravia que fa una sobtada corba.

Enmig de la pujada per arribar a la part plana del carrer de Sant Manuel, si la façana urbana de llevant és un continuu d'entrades i sortides, amb una mescla de casetes de planta baixa antigues (que no es poden tocar) i blocs estrets de pisos moderns, la façana de ponent és un discontinuu entre el gran buit de la sínia des Cuc i les restes de magatzems antics i petits blocs d'habitatges. És aquí on es veu l'estranya estructura urbana d'un carrer en construcció, sense fi. Només quan arribes dalt de la pujada i trobes la fàbrica de gomes, amb el seu conjunt d'edificis a banda i banda de carrer, te n'adones de la paradoxa d'aquest complicat carrer de Maó: la part antiga en contínua transformació i la moderna pràcticament acabada, i per rematar, l'edifici modernista de caire industrial més important de l'illa, abandonat i que s'està caient poc a poc, trosset a trosset i dia a dia.

La fàbrica és un punt d'inflexió urbana: delimita la part antiga del carrer de Sant Manuel de la part moderna que va fins el Cós i, també, mostra com apareix la quadrícula del centre compacte i ordenada en aquesta zona. La fàbrica, obra de l'arquitecte Francesc Femenias de l'any 1918 i reformada el 1935, és un edifici que s'hauria de reivindicar amb força i contundència ja que el seu deteriorament pot arribar a ser irreversible.

En el passeig per la part plana del carrer i en direcció al Cós, els edificis van alternant la seva aparença plana, amb balcons, amb boinders i amb amples volades sobre una voravia prou estreta. Tot el carrer és una zona on les irregularitats formals apareixen en alçada. Aquí, els edificis han crescut sense control i segons normatives ben dispars: cases de planta baixa i un pis, cases de planta baixa i dos pisos, blocs de tres pisos, un edifici de quatre plantes i, fins i tot, un gran bloc de cinc alçades al cap de cantó amb el Cós.

Camin lentament per voravies estretes i desagradables. Els cotxes aparcats estrenyen el caminar i confirmen que en aquest carrer, llevat de la plaça des Molí des Pla, no s'hi ha fet res en molts d'anys. Un carrer que, tot i la seva amplada, sembla que només és un corredor de trànsit i que les persones no hi tenen espai. Un carrer que demana urgentment una remodelació en superfície, no gaire complicada de fer, que podria convertir aquesta via en un passeig alegre i agradable, mantenint la seva vocació de cinturó secundari de trànsit local de la part de llevant de Maó.