Popa

A la Catalunya Nord, popa també vol dir pit.

Durant un dels seus viatges a Menorca, l'escriptor Josep Pla ja va constatar el prestigi que tenien les persones grasses a l'illa: "... aquesta illa de Menorca conté moltes persones primes i ossades. No li'n sabria dir la causa. L'alimentació? El clima? ¿El motlle físic? La barreja de tipus? (...) ... de persones flaques i fortes, n'hi ha tantes, que una de les aspiracions més generals de la població d'aquesta illa és estar gras o ser-ho, que pel cas és igual. Estar gras és una predisposició a la importància, un símptoma de prestigi i gairebé diria de virtut, fins a l'extrem que dir a una persona "Vostè està que peta..." representa col·locar-lo a una elevada categoria".

No sé si exagerava o feia gala d'una sana sornegueria, però l'opinió de l'escriptor empordanès coincideix amb la impressió que tenia Baltasar Porcel després de comparar dues versions d'una llegenda molt coneguda a Mallorca i a Menorca: "Sa novia des Joncar" i "Sa novia d'Algendar": més poètica, la primera; més realista la segona i posant èmfasi en el menjar: capons i gallines en contraposició a les sardines. L'explicació d'aquest pretès prestigi de les persones grasses a Menorca i de la importància i valoració del menjar, podria ser que l'illa petita va passar històricament moltes èpoques de penúries i de fam que van delmar la població; èpoques dramàtiques que van quedar fixades en l'inconscient col·lectiu en forma de llegendes i de cançons. I que Mallorca no va sofrir amb tanta crueltat aquests períodes exterminadors.

Els temps han canviat i ara, sobretot a principi d'any, després de fer llarg amb els menjars i amb els torrons, s'imposen les dietes per estar prims. Que poc ens valorarien els nostres avantpassats més recents, savis en apreciar una bona popa!