Faral·là

"Aquella doneta de Ferreries tan eixerida, que m'escriu cartes, em conta que ella recorda molt bé al Dr. Francesc Camps i Mercadal (En Francesc d'Albranca) i com moltes vegades anava a ses Ferreries amb el seu carretó i cavall a demanar "coverbos" i paraules antigues a les persones grans. Un dia va anar a ca seva a veure s'àvia, que, a la cuina, servava els fogons, filava.

-¿Com va, Vidala? –la saludà el metge de Migjorn Gran.

-Va bé –contestà ella-, ara que avui me troba com una faral·lana.

El Dr. Camps, com feia sempre que sentia una paraula que li venia de nou, va treure la seva llibreta de notes i la va escriure amb gran esment. Açò era a l'any 1912 i s'àvia de Na Juanita (Pons Barber) tenia 75 anys!

Moltes de les paraules menorquines que es troben al diccionari Alcover Moll van esser recollides per Dr. Camps. Podria ben ser que aquesta, de que avui rallam, l'enviàs després de la conversa amb aquella filadora de ses Ferreries."

He consultat el diccionari dialectal i, efectivament, hi surt una entrada de la paraula faral·lana: "adj. f. (Dona o al·lota) capbuit, que té poc seny, frívola (Men.). "Encara que portis mumfles / i es cabeis a la romana, / no em casaria amb tu / perquè n'ets tan faral·lana (cançó popular Ciutadella)".

Però, quin és l'origen de la paraula? El diccionari no ho posa, però podria ser una deformació de farbalà (banda de roba, cosida per la part superior i deixada penjar, amb què s'adorna una faldilla, una cortina, etc.) o, fins i tot, una traducció literal i catalanitzada de la versió castellana faralá que, a més de la definició exposada –"vestido de faralaes"- també és un adorn excessiu i de mal gust.

Sigui com sigui, és plausible la teoria del mestre sobre el recorregut d'aquesta paraula des de la cuina d'una casa modesta fins al diccionari.

Bones festes i una venturosa entrada d'any i, ja sabeu, vestiu-vos de forma elegant perquè ningú no vos pugui dir que anau vestits com una faral·lana... o com un faral·là.