Veus que no callen

Durant el segle XVIII l'illa va patir canvis de sobirania (Tractat d'Utrech, 1713) que ocasionaren conflictes entre els governadors britànics i francesos amb les autoritats menorquines que defensaven els legítims privilegis que venien de la Cara de Franquesa atorgada pel rei Jaume II. Però Menorca va aconseguir mantenir els seus costums, llengua i privilegis i no va patir el Decret de Nova Planta -(Reial Decret de 1715) nova estructura absolutista per dret diví i de conquesta- com la resta del nou estat borbó de Felip V.

A partir del traspàs de l'illa de Menorca a la sobirania espanyola (1782 i, definitivament el 1802), l'ambient cultural menorquí es va veure frenat per la censura i la castellanització. Es frenà l'impuls intel·lectual dels il·lustrats menorquins, fins el punt que Quintana i Salord (Maó, 1996:131) arriben a parlar de "croada espanyolista" quan es refereixen a la restauració de la Inquisició i a la imposició de l'Index de llibres prohibits. Es va veure afectada la intel·lectualitat menorquina, fins i tot a Joan Ramis, que al final acceptà els "càrrecs i prebendes polítiques" que li foren donades pel nou govern, i com afirma Casasnovas, (Història de Menorca, 2005:363) "renuncià voluntàriament a escriure en català per centrar-se en els estudis històrics, per la qual cosa adoptà el castellà", a canvi del seu reconeixement. El catolicisme anti-il·lustrat i l'espanyolitat centralista i uniformista borbònica, s'imposaren.

Els nous governants espanyols expulsaren la població afecta als britànics (jueus, grecs, corsos, italians) i intentaren esborrar qualsevol influència britànica. Però el règim municipal fou respectat, no es va imposar el castellà i no es va prohibir rallar i escriure en menorquí. En aquest sentit Lafuente Hernández ("Don Juan Silva, Conde de Cifuentes, Gobernador de Menorca". 1983:88-89) cita com des de la Cort es va impulsar el desenvolupament de la impremta, ja coneguda pels menorquins durant l'administració anglesa, i ens recorda que durant aquests anys es va començar a gestar el diccionari menorquí inèdit, quasi desconegut, d'Antoni Febrer i Cardona (1761-1841). A més esmenta com els arxius de l'època, cas dels parroquials, els protocols notarials, els familiars... estan escrits en menorquí, menys quan es dirigien a les autoritats superiors.
És significativa la carta que va escriure el Dr. Pedro Pons, el 1782 (Riudavets, "Historia de Menorca", 1888:589-590) sobre el caràcter dels menorquins que qualifica d'afable, dolç i religiós, però destaca la manca d'educació i d'escoles, la qual cosa els fa parèixer indòcils i superbs, però incapaços de fer cap maldat. D'aquest metge maonès, jurat clavari de la Universitat de Maó, i del vicari general Antoni Roig i Rexart, Salord i Quintana (Maó, 1996:133) consideren que foren dos representants dels sectors il·lustrats més crítics amb al nou règim.

El nou governador de Menorca Juan de Silva y Pacheco, Comte de Cifuentes (1782-1787), donà un fort impuls al castellà. La població de l'illa que va prendre la iniciativa en la creació d'una escola espanyola de pàrvuls, segons indica Pedro Riudavets (1888:545-546), fou la Villa Real de San Carlos (Es Castell), que l'any 1786 fundà una escola per a fiets i una altra per a fietes que es varen establir en les sales de la Casa Consistorial, protegides per Cifuentes i sostingudes amb la renda de l'estanc de l'aiguardent, i la dotació respectiva de 160 i 190 lliures anuals. La primera escola pública de Maó en la que s'ensenyava el castellà es fundà l'any 1790. Tres anys més tard ja contava amb 154 alumnes. Se n'obrí una altra el 1798 regentada per un frare agustí; s'ensenyava a més del castellà, el llatí i cada any es feien els exàmens a la parròquia de Santa Maria. Els frares franciscans en tenien una a Ciutadella; a Alaior n'hi havia dues de primeres lletres, i una as Mercadal, sostingudes totes aquestes escoles amb els productes de l'estanc de l'aiguardent de cada població.

L'ensenyament estava en mans de clergues, que no sempre s'interessaven per la seva tasca didàctica, o mancaven de la preparació pedagògica necessària, si hem de fer cas al que escriu Lindemann ("Descripció de l'illa de Menorca", 1786:191-193-195): "L'escola la fan monjos ignorants i mandrosos", a més de ser supersticiosos i corruptes perquè se n'aprofitaven de la innocència camperola i de l'honestedat dels habitants: "van de puntetes per les cases dels menorquins seduint-los". No té bona opinió de les escoles que "serveixen més per augmentar la ignorància que per fer créixer la lucidesa del poble". Armstrong ("Historia de Menorca", 1752) ja havia definit el clergat com a ignorant, estúpid i molt ben alimentat que es movia lliurament per tot arreu.

Durant la dictadura franquista el menorquí es minoritzà (subordinà), es menyspreà i es substituí pel castellà que s'imposà com a única llengua vehicular. Però la identitat cultural d'un poble no és fàcil d'esborrar. La dignitat de la llengua del pares es va mantenir en la parla, i n'hi havia que s'atrevien a escriure-la, tal com sonava, perquè no era permesa una gramàtica oficial i acadèmica, com la que tenia el castellà. No es va produir el procés de substitució lingüística, del qual parla Tuson ("Una imatge no val més que mil paraules", 2001), i anem cap a la normalització lingüística aconseguida a partir de la transició democràtica i de l'Estat de les Autonomies.

Any 2012. Ley Orgánica de Mejora de la Calidad de la Educación. Setena reforma educativa en 32 anys (LOECE, 1980; LODE, 1985; LOGSE, 1990; LOPEG, 1995; LOCE, 2003; LOE, 2006). El ministre brau envesteix, pacte amb els bisbes, els criteris educatius i pedagògics, on són ?; i els vassalls el segueixen. Però com diu Saramago, el passat és ple de veus que no callen. Veus que mantenen viva la història, que avisen quan es repeteix. Seguim creant conflictes allà on no n'hi ha (no existeix el conflicte lingüístic), per desviar l'atenció dels problemes reals (un escandalós atur, retallades pressupostàries, corrupció, tràfic de capitals...) i cometem l'error habitual d'ignorar la nostra ignorància, parafrasejant el Premi Nobel d'economia (2002) Daniel Kahneman.