Xalar

Fa uns estius, més d'un menorquí lluïa amb orgull una camiseta que duia estampat a la banda del pit un lema rotund i exclusiu: A Menorca xalam, o una cosa semblant. Sempre m'han posat molt nerviós els enemics dels sinònims. Quan estudiava filologia catalana a la Universitat de Barcelona, vaig descobrir autors del segle XIX o principis del segle XX que escrivien amb una gran riquesa lingüística. Ara em vénen al cap Josep Carner o Eugeni d'Ors. El poeta autor de "Les bonhomies i altres proses" i el pensador creador de les "Gloses" feien servir un lèxic ple de sinònims i de gran càrrega dialectal amb el qual m'hi sentia perfectament reflectit. Les dones duien barret, però també portaven capell; els gossos escapaven dels al·lots, però també fugien dels nens. A la universitat vaig aprendre una segona cosa que em va completar una visió líquida del llenguatge. No hi ha idiomes superiors. En tots els idiomes es pot desenvolupar amb la mateixa naturalitat la filosofia, la ciència o la literatura. No existeixen les varietats pures dels idiomes. No existeix el català pur, com tampoc no existeix l'anglès pur o el castellà pur. Existeixen varietats dialectals dels idiomes: la varietat barcelonina del català, la varietat gironina del català, la varietat menorquina del català o la varietat estàndard del català.