Joan Pons Pons14/12/12 0:00
TW
0

Fa unes setmanes el poble de Ferreries va aixecar-se amb les parets escrites i pintades. Quan escrius a les parets en tost de fer-ho a la pantalla de l'ordinador o als fulls d'una llibreta vols destacar el missatge i amagar l'autoria. Escriure exigeix valentia i, quan t'amagues entre les ombres de la nit o rere la màscara de l'anonimat, de valentia no en tens gens ni mica; més aviat una covardia espúria i vil.

No sé per quina estranya associació, quan he vist reproduïda al diari "Menorca" la infàmia de les pintades anònimes, he pensat en una paraula que surt a l'acte I, escena 4 de Foc i fum de Joan Benejam i que es deia molt quan jo era petit i encara es continua dient: "Aquell dendelet que ve / i quant ralla s'hi asseu?" Un dèndel o un dendelet és un imbècil, un curt d'enteniment. L'explicació etimològica, que sempre agafarem amb paper de fumar, seria una onomatopeia del balbuceig a base de la consonant d. És un mot ben viu encara avui i el significat actual també inclouria la mesquinesa i la llàstima.

No ho sabem ben cert, però recordem la sentència de Francesc Camps sobre l'origen i l'evolució de les paraules. El que si sabem, i podríem posar la mà al foc fins que tragués fum i la carn fes olor de socarrimat, que l'autor o els autors de les pintades són, sens dubte, un ranxo de dendelets.