I per a postres, Mou

Quan s'analitzen els marcs de referència segons la temàtica de les notícies, s'observa que les seccions amb més pes ideològic d'un informatiu comanden, la política (40%) i l'economia (40%). Un poc de societat, de cultura i abans de la climatologia –ara format "presentador-publicitari"- un 10% d'esports nacionals sempre encapçalats per l'entrenador del Real Madrid.

Ho reconec, no tinc la suficient passió futbolística, em costa d'entendre el que suposa donar-hi el sentit, l'amor i la vivència que es representa a la grada d'un partit de primera divisió. Tot i les meves simpaties, sempre em decanto pel soci dels socis, de les escoles, de les bases i les canteres. Alguna cosa especial té, segur, perquè el fenomen Mourinho és digne d'estudi i sobrepassa els límits de qualsevol interès. Notícia diària, dramàtica o amb clau d'humor, que influencia sobre el pensament dels aficionats mitjançant declaracions i rodes de premsa teatrals. El número de comentaristes que segueixen la seva comèdia m'espanta, que si el dit a l'ull de Vilanova, la felicitació als contraris, peculiaritats del calendari, dels arbitratges, que si a la seva senyora no li agrada Madrid, el divorci amb Florentino, les decisions que lliuren el baló d'or... Té tanta tela que la panadera ja ens ofereix el "dit de Mou", una trena salada amb miquetes de xocolata, també en versió de vídeo joc, el de major èxit per a telèfons de butxaca. Vas en el cotxe escoltant la ràdio i et sobte la informació de que no li agraden els 'sugus' blaus.

Costa digerir els telenotícies, avui mancats del conjunt de capacitats que necessita el poble per despertar el seu entusiasme, per transformar la societat i perquè la presa d'iniciativa porta implícita actuar sempre amb valors. Quan a un líder li afegim la percepció de que no constitueix la ideologia del grup, perd la seva condició de divinitat. Llavors, perquè no deixem de fer-los cas?