Glòria incerta

Pau Obrador

He seguit amb especial interès els tres mesos de rauxa independentista que han sacsejat Catalunya i que han culminat amb una nit electoral inesperada amb uns resultats complexes i mals de gestionar. Mai abans unes eleccions catalanes havien despertat tant d'interès internacional. Tota la premsa britànica n'ha parlat i molt. I en general n'ha parlat molt bé, destacant, per exemple, l'espoli fiscal. No debades la independència de Catalunya té una dimensió europea important, podria fins i tot desestabilitzar l'euro. Deia el "Financial Times" que la crisi ha fet caure molts governs però encara no ha trencat cap país, però que açò podria estar a punt de passar amb Espanya.

S'ha parlat molt des de Madrid del fracàs d'Artur Mas. Ara bé la dada més rellevant d'aquestes eleccions catalanes és que hi ha per primera vegada una majoria parlamentaria clara a favor d'un estat propi. Ara hi ha 87 diputats a favor del dret a decidir, un més que a l'anterior legislatura, i només 48 en contra. CIU tota sola ja té més diputats que les tres formacions unionistes juntes. Això no havia passat mai abans. A les anteriors eleccions només 14 diputats van ser elegits amb un programa independentista. I això ha estat així amb una participació rècord del 70 per cent. Com deia Vicent Partal a Vilaweb "la victòria és sobiranista i la resta és propaganda." Els catalans han avalat per àmplia majoria la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació dins la legislatura que ara comença.

La segona dada rellevant és el tomb històric que s'ha produït a l'esquerra catalana. ERC ha superat al PSC com a segona força i Oriol Junqueras és ara el cap de l'oposició. La dada més interessant, tanmateix, és la suma de vots d'ERC, IC i la CUP, 981.368 vots i 37 escons, gairebé el doble que el PSC, que es queda amb 523.333 vots i 20 escons. Això vol dir que si a Catalunya es constituís una coalició semblant a la de Bildu, aquesta formació es situaria al mateix nivell que CIU, al voltant dels 50 diputats i el milió de vots. S'ha trencat definitivament el pacte històric que va fer possible el PSC i que tant ha ajudat a les victòries del PSOE a Madrid. Ja no poden dir mai més allò de "Si guanya Zapatero guanya Catalunya". A Catalunya i arreu l'esquerra nacional està cridada a jugar un paper important.

Tanmateix la gran sorpresa de la nit ha estat la davallada de CIU de 60 a 52 diputats que cap enquesta havia previst. Tot apunta que aquesta davallada té poc a veure amb la pujada d'ERC. Allà on baixa més CIU és on puja menys Esquerra. Els que han abandonat la barca són els votants més moderats dels barris perifèrics de Barcelona i Tarragona, molt afectats per la crisi. Abandonar l'ambigüitat té un cost electoral. La conclusió que en trec és que CIU no ha estat capaç d'explicar als que més dubtaven que l'estat propi és una resposta a la crisi social, la principal preocupació de l'Hospitalet i Santa Coloma. Mentre el PP repetia cada dia que perillaven les pensions, Mas alçava als braços com si fos Moisès. Han guanyat vots els que han donat una resposta a la pregunta "i que passarà amb la meva pensió?" Tant ERC com PP-Cs han lligat la qüestió social i nacional encara que en un sentit contrari. CIU en canvi no. Han donat sempre la impressió que parlaven d'estat propi per no parlar de la crisi social. Que no havien quedat que la crisi social havia fet augmentar els partidaris de la independència?

Això ens porta a una segona qüestió. Mas ha sabut dibuixar un esquema polític trencador que obra la porta a un futur millor però li ha fallat la sala de màquines. Dilluns llegia a "La Vanguardia" que "el catalanisme és avui una majoria sentimental amb greus dificultats d'operativitat política". La foto d'Artur Mas fent de Moisès senzillament no colava, han desatès sectors clau del seu electorat i no han calculat bé el tempo de la convocatòria. Havien d'haver esperat al mes d'abril. El PP-PSC-Cs (més o menys són ja el mateix) en canvi han sabut tocar les tecles que tocaven en el moment adequat. Sabien que el punt dèbil era Mas i que per tant calia anar per ell. Sabien que el sector a treballar era al cinturó de Barcelona i Tarragona i així ho han fet. No han perdut ni un minut a Vic en canvi han treballat intensament a l'Hospitalet i Castelldefels. Sabien que les acusacions barroeres de "El Mundo" a cinc dies de les eleccions espantarien a un sector clau i així ha estat. En darrer terme, sempre acabem allà mateix, l'important no és que 300 persones cridin independència moltes vegades sinó que 3.000 persones ho facin una sola vegada. Gestió d'expectatives.

Els missatges del 25-N són quatre. Primer, ara una fotografia més precisa. Sabem que hi ha una majoria que dóna suport a la convocatòria d'un referèndum per molt que diguin a Madrid. Segon, qualsevol independència ha de tenir un contingut social. La població subscriurà l'aposta si serveix per millorar el benestar social. Si no és així només serveix per crear una nova elit que viu del "bote". Tercer, cal humilitat i tocar de peus a terra. Ni les presses ni les eufòries són bones conselleres. I quart, no es pot subestimar mai l'establishment espanyol. En saben molt i tenen moltes eines al seu abast. Per alguna cosa, Espanya és l'únic país d'Europa on el feixisme encara no ha estat derrotat. Si es vol canviar l'ordre polític existent no n'hi ha prou en carregar-se de raons, cal també jugar millor al futbol. Ja vam tenir l'oportunitat de descobrir-ho durant la transició.

Enric Juliana de "La Vanguardia" afirma que Espanya ha guanyat. Des de Newcastle no ho veig igual. Aquesta és una batalla llarga plena de dificultats que tot just ha començat. Si se'n fa una bona lectura el procés en pot sortir reforçat. Amb el permís de Duran i Lleida, salpem?

–––

Twitter @pauobrador