Des de la terrassa de Can Dineret

Ara em ve al cap que, cada vegada més, quan redact algun article per al "Menorca", se m'acuden comentaris de caràcter humorístic, que incloc a l'escrit. Sense anar més enfora, l'article que ara llegeixen, que setmanes enrere vaig començar en un to formal i seriós, a mig fer ja se m'havia convertit en un escrit en molt bona part humorístic. He decidit, per tant, ara que l'envii a la redacció d'es Diari, mantenir-lo així, tal qual, sense suprimir-ne ni substituir-ne aquelles línies que a algun lector li podrien semblar frívoles, però que jo consider que no ho són: l'humor i el rigor no estan renyits. Per altra banda, no és un fet evident que molts escrits amb pretensions de seriosos no passen de ser un caramull de fal·làcies?

El bon humor alegra les persones i, com a mecanisme psicològic d'autodefensa, fa més suportables les adversitats. Deu allunyar, també, les malalties i retardar la decadència física, a més de fer més amens -per què no dir-ho?- els escrits que ens publica es Diari. L'humor, per altra banda, constitueix una poderosa i temible arma dialèctica, que s'afegeix als arguments amb què defensam les nostres conviccions.

I canviant de tema, algun de vostès que ara em llegeixen coneix cap medicament que pugui combatre el virus del romanticisme? Jo, que com cavall desbocat avanç sense aturador, inexorablement, cap al precipici de la setantena, encara no me l'he tret de damunt. "Ni ganes!", em diu una veu que em parla des de dins de mi mateix. Tan diferents som alguns o molts vells de l'adolescent que vam ser temps enrere? Amb aquest interrogant, clar exemple de pregunta retòrica, en realitat jo no deman que em respongui ningú, sinó que vénc a dir que dintre dels qui ja som 'grans' –no 'majors', que en català significa 'avantpassats'- d'alguna manera hi viu -i hi sent, i s'emociona- el jovenet que vam ser fa dècades. Jo gosaria dir que açò que acab d'escriure pot ser comprès per moltes persones, al marge de la seva edat. Un vell va ser jove, i s'identifica amb aquell jove que va ser, i conserva a la memòria i al cor el món de la seva joventut –encara que el pugui idealitzar o deformar-, però el fet que un jove –un altre jove- intel·ligent i sensible no hagi estat mai vell no crec que li impedeixi aproximar-se mentalment a la realitat psicològica i sentimental –tan diversa, per altra banda- dels qui ja hem arribat a l'edat senil ('senil' en el bon sentit de la paraula, és clar).

M'atur aquí perquè em ve a saludar un amic a qui fa temps que no veia. Tanmateix, aquest article ja començava a fer-se llarg.