Educació per a un món feliç

Més enllà de les virtuts i defectes de l'articulat d'aquestes lleis, és interessant fixar-se en la part introductòria, que a vegades s'anomena «exposició de motius» i altres simplement «preàmbul». Aquest apartat serveix no només per mostrar una visió de conjunt de la llei que encapçala, sinó per justificar la filosofia, o la ideologia, del partit que ha promogut aquella reforma. Idò bé, ara que ens trobam davant un nou procés de reforma, és un bon moment per comparar els preàmbuls de la LOE, actualment vigent, i de la LOMCE, promoguda pel PP. El resultat és espectacular: el preàmbul de la llei actual parla de construcció de la personalitat, de desenvolupament de les pròpies capacitats, de comprensió de la realitat, de transmissió i renovació de la cultura, de coneixements i valors, de cohesió social, de ciutadania democràtica responsable, lliure i crítica, de societats avançades, dinàmiques i justes. Pel seu cantó, el preàmbul de l'avantprojecte de l'equip del ministre Wert ens parla de competivitat de l'economia, de capacitat per competir amb èxit en l'arena internacional, de desafiaments, de creixement econòmic, d'avantatges competitius en el mercat global.

No és, doncs, un simple canvi de llei: és un canvi de paradigma. Confés que aquest reduccionisme pel qual es pretén convertir l'educació en pur ensinistrament competitiu m'exaspera, i el llenguatge barroer amb connotacions gladiadoresques, absolutament impropi en una llei orgànica, com és açò de "l'arena internacional", em fa venir basques. Si és veritat que la crisi no és només econòmica sinó de valors, ara més que mai necessitam preparar els nostres joves perquè esdevenguin ciutadans responsables i crítics, i no simples peces del tauler d'escacs de l'economia global. Idò el camí que es proposa és exactament aquest.

El professor Jordi Llovet, al seu sensacional llibre 'Adéu a la universitat', adverteix que el rumb que va agafant l'educació a Europa és el que marquen els poders econòmics, i que no respon a l'interès de la societat sinó al de les grans corporacions empresarials.
L'educació s'orienta a produir una generació de professionals amb bona preparació tècnica però amb escassa maduresa ciutadana. Al mercat global li fan falta productors, no pensadors ni crítics. Em fa por de pensar que els sistemes educatius europeus puguin acabar fent realitat el 'Món Feliç' d'Aldous Huxley, un sistema perfectament eficient en la creació de productors ignorants i autòmates.

Però és que fins i tot el pretès avantatge d'adaptar l'educació a les exigències del mercat global es pot girar en contra, i no servir ni tan sols per al que es pretén. Com apuntava el filòsof José Luis Pardo a un article publicat ja fa quatre anys, que Llovet transcriu dins el seu llibre, la submissió de l'educació a les necessitats del mercat i a l'exigència de les empreses, condueix a la descomposició dels sabers científics i a la reducció de la formació a l'adquisició d'una sèrie de competències i destreses, que són les que el mercat necessita en un moment donat. Enmig d'una revolució tecnològica tan accelerada, les competències adquirides tenen data de caducitat, i és altament probable que una generació de gent competent esdevengui desqualificada molt prest. Quan açò es produesqui hi haurà, és clar, una nova promoció de nous titulats que cobriran les expectatives del mercat, però una part important dels primers quedaran relegats. Qui pagarà la seva actualització? Qui pugui, és clar. La formació permanent i el reciclatge professional es poden convertir en una maquinària perfecta de darwinisme social.

Els convid a llegir el preàmbul sencer i, si els queda coratge, tot l'avantprojecte de llei del senyor Wert. Ja em diran després si tots aquests presagis són una exageració.