Miquel Àngel Casasnovas Camps21/11/12 0:00
TW
0

El professor Juan Hernández Andreu, amb l'article «Sordinas al Richard Kane de Miguel Ángel Casasnovas» (diari Menorca, 16 i 17 de novembre), contesta un de meu que, sota el títol «El tricentenari de l'arribada de Richard Kane», fou publicat en aquestes mateixes pàgines els passats dies 11, 12, 13 i 14. El títol suggereix que vol mitigar o suavitzar la meva visió de la figura del governador irlandès, però en realitat no es limita a això, sinó que fa, al meu parer, una vindicació de la Menorca britànica en general i, sobretot, una aferrissada defensa de la persona i l'obra de Francesc Hernández Sanz. Si només fos això no hi tindria res a dir. Jo i el professor Hernández Andreu mantenim visions divergents sobre alguns aspectes fonamentals d'aquest període històric. Més encara, en no poques ocasions, tant en privat com en públic, hem tingut ocasió d'intercanviar opinions i punts de vista, sempre de manera cordial i afectuosa, com és molt gran l'afecte i la consideració que em mereix la seva persona. Per això, no acab d'entendre certes expressions, sobretot quan m'acusa de «escasa entidad del método crítico», de fer servir «argumentos insolventes», de ressaltar els aspectes negatius de la gestió del governador irlandès «sin argumento convincente», o de «formular hipótesis alternativas carentes de razón» entre d'altres. Acusacions greus que, en la meva opinió, recolzen sobre fonaments massa febles.

Però entenguem-nos, abans de tot. Amb aquesta petita sèrie d'articles només volia aprofitar l'efemèride dels 300 anys de l'arribada del coronel Kane a Menorca (s'acompliren el passat dia 9) per donar una imatge del personatge més ajustada, almenys al meu parer, a la realitat històrica. M'interessava sobretot posar en evidència que la «llegenda àuria» de Kane va ser forjada no tant pels seus contemporanis com pels historiadors del tombant dels segles XIX i XX i que aquesta imatge beatífica del personatge s'ha mantingut fins avui; contraposar el Kane paternalista al governador més tost autoritari que mostren les fonts coetànies, sobretot abans de 1725; qüestionar la idea de que ell tot sol és l'artífex de la modernització de l'illa, quan no es tenen en compte molts altres factors, sobretot el paper que hi jugaren els mateixos menorquins; i, finalment, contextualitzar el personatge en la seva època. El to de l'article és divulgatiu, sense cites erudites a peu de pàgina ni l'aparat crític propi dels treballs acadèmics.
Tanmateix, el meu article no és fruit de la improvisació. En realitat, no dic res que no hagi repetit moltes vegades, bé en llibres i articles, bé en conferències, cursos i seminaris. Per tant, permetin-me que em sorprengui de la «sorpresa» del professor Hernández Andreu en llegir el meu article. Tampoc som el primer en qüestionar la imatge tradicionalment ensucrada de Richard Kane: això ja ho va fer Andreu Murillo en diversos treballs, el primer d'ells publicat l'any 1970. L'Institut Menorquí d'Estudis va dedicar la V Trobada d'Historiadors i Arqueòlegs de Menorca (1995) al tema «El segle XVIII a Menorca. Mite o realitat?», on s'hi van debatre algunes d'aquestes qüestions. Perquè no es tracta d'abjurar del passat britànic de l'illa ni molt manco, sinó de fer-ne una revisió crítica i d'obrir noves línies de recerca. Una part de les ponències van ser publicades al núm. 13 de la revista Estudis d'Història Econòmica (1996). La meva aportació consistí en una anàlisi historiogràfica del segle XVIII, on ja hi analitzava la qüestió que ens ocupa. No he deixat mai el tema de banda. Per no cansar el lector, només citaré alguns treballs meus sobre aquesta qüestió i on hi ha també valoracions sobre la figura de Richard Kane: «El segle XVIII a Menorca, entre el mite i la realitat», al llibre col·lectiu Menorca 1802-2002 (2004); «La reforma judicial de Richard Kane (1733)» (Publicacions des Born núm. 14, 2004); Història de Menorca (2005); Història econòmica de Menorca. La transformació d'una economia insular (1300-2000) (2006); i, sobretot, Enciclopèdia de Menorca tom XI, volum 1 (2011). En totes aquestes obres hi trobarà, esper, un poc més de mètode crític, arguments una mica més solvents i convincents, així com hipòtesis alternatives raonablement argumentades.

Però atès que una de les coses que més sembla haver molestat al professor Hernández Andreu ha estat la, segons ell, desqualificació que faig «de los historiadores mahoneses "históricos" de la Isla», i en concret de Francesc Hernández Sanz, em permetran que abusi una mica més d'aquesta tribuna per dir-ne alguna cosa. Una de les meves preocupacions des de fa força anys és la historiografia. Sobre això, i en referència a Menorca, he publicat diversos treballs entre els quals només destacaré aquí «L'economia dins la història de Menorca. Pautes per a una interpretació del discurs historiogràfic i estat de la qüestió» (Estudis d'Història Econòmica núm. 15, 1998); «L'illa historiada. Notes sobre la historiografia menorquina clàssica (1780-1910» (Randa núm. 45, 2000); «La historiografia menorquina en el primer terç del segle XX» (Revista de Menorca, tom 89, 2005/6). Sempre he posat de relleu la importància cabdal de Francesc Hernández Sanz. Perquè ningú no s'enganyi, reproduiré el que vaig escriure a l'últim dels articles citats (pàg. 262): «Sens dubte, el principal historiador d'aquest període per la quantitat i qualitat de la seva obra i per la influència que va tenir sobre la historiografia illenca del segle XX és Francesc Hernández Sanz (1863-1949). Encara que no tenia una formació específica com a historiador, assolí una metodologia prou depurada i tenia una intuïció molt notable». Sobre el Compendio de Geografía e Historia de la isla de Menorca (1908) vaig escriure (Randa núm. 45, pàg. 45-46): «El Compendio d'Hernández Sanz és l'última de les històries de Menorca clàssiques i ha tingut una vigència pràcticament fins als nostres dies [...] L'autor, a més a més, ha estat capaç d'assumir el millor de la tradició historiogràfica insular, i enriquir-la amb les seves pròpies recerques i reflexions i amb els resultats de la investigació recent d'altres historiadors [...] Tot plegat, juntament amb un estil amè, ha fet del Compendio un llibre llegit, consultat i admirat amb reiteració fins els nostres dies i sens dubte ha estat la història de Menorca més influent del segle XX». Ara bé, això no vol dir que el Compendio sigui la Sagrada Escriptura. Com tota obra, pot i ha de ser sotmesa a crítica. I precisament, hi ha aspectes que, a la vista dels nostres coneixements actuals, són, com a mínim, discutibles.

Diu el senyor Hernández Andreu: «Mis reparos se centran en lo formal cuando califica de "nefasta" la interpretación de Hernández Sanz sobre el siglo XVII». Bé, no em referia en particular a l'autor del Compendio, sinó que parlava d'historiadors, en plural (sembla que el senyor Hernández Andreu no es preocupa gaire ni de Pere Riudavets ni d'Antoni Victory, els altres dos autors citats al meu article, tot i que n'hauria pogut esmentar alguns altres). Però tampoc Hernández Sanz és gens amable amb el sis-cents. De fet, ofereix una imatge més tost negativa del segle XVII, insostenible avui. Reproduiré només un petit fragment. Escriu Hernández Sanz (pàg. 228-229 i 261): «Con el entronamiento de la casa de Austria empiezan para Menorca una serie de desastres y desventuras que vienen a llenarla de sobresaltos y angustias: plagas de diversas clases, largas sequías que esterilizan sus campos, enfermedades que diezman sus poblaciones, discordias y luchas intestinas y sorpresas y ataques de naves enemigas [...] Como se ha visto en las antecedentes páginas, Menorca sufrió también las fatales consecuencias del desastroso reinado de los degenerados reyes de la casa de Austria». El capítol XVI ―un dels que Hernández Andreu considera «irrebatibles»― abunda sobretot en les desgràcies naturals i humanes de tota mena, sovint anecdòtiques, però que contribueixen de manera convincent a donar una imatge enfosquida que contrasta, i força, amb la lluïssor del que s'ha vingut a denominar «segle de les dominacions».

Entre els desastres que Hernández Sanz assenyala hi ha l'actuació despòtica d'alguns governadors espanyols que l'autor, amb tota la raó, censura: Pedro de Heredia, Cristóbal de Prado, Gaspar de Castellví, Valentín Sánchez... Doncs bé, algunes de les actuacions de Kane no diferien gaire de les d'aquests execrats governadors espanyols, però mentre uns són justament censurats per atropellar els jurats, intervenir en les insaculacions de les universitats, imposar càrregues arbitràriament, conculcar els privilegis, etc., l'altre, que va fer el mateix, és enaltit o bé s'omet el caire diguem-ne menys elegant de la seva actuació. Curiós exercici d'equanimitat. Seria perquè Kane era «infatigable en el camino emprendido de procurar a los menorquines reformas útiles y de provecho» (pàg. 308), encara que algunes d'aquestes mesures no fessin cap gràcia als seus governats perquè «mal preparada estaba la Isla para secundar las miras de Inglaterra, encaminadas a su florecimiento y bienestar» (pàg. 303). Deu ser que cum finis est licitus, etiam media sunt licita. Kane aplicava la mà dura, però era en bé dels menorquins.

Jo tenc la meva pròpia hipòtesi sobre el per què d'aquestes visions de la història i l'he exposada en algun dels treballs citats abans, tot intentant oferir-ne les claus interpretatives. La postura anglòfila de Riudavets i Hernández Sanz, entre d'altres, és perfectament lògica en el Maó del final del segle XIX i del primer terç del XX, en unes coordinades històriques i ideològiques molt concretes. El que em sorprèn és que, passat un segle, es vulgui mantenir aquesta visió canònica d'un passat que ha esdevingut mític. I els mites, és clar, tenen un fons de veritat, però no són, necessàriament, la veritat històrica.

Estic disposat a debatre sobre aquestes i moltes altres qüestions, encara que crec que això s'hauria de fer en altres àmbits més acadèmics i no en articles de premsa. Només demanaria una cosa: que els arguments que facin servir els meus crítics sigui almenys tan solvents com els que a mi se m'exigeixen.