Sense alè

Però no estem parlant de la crònica d'un temps, sinó d'un entotsolament en el "jo" de l'escriptora. "Recordar –diu- és l'única forma d'eternitat que conec". I ella recordarà des de l'escriptura, entesa sempre com un "acte reflex de la pròpia necessitat", ja que "la veu de l'inconscient "és" l'única que permet abordar l'indecible". Tota la narració, doncs, gira entorn del "jo", perquè "no existeix més centre que el jo giravoltant en la galàxia de la biografia; la resta és perifèria i planta farratgera de l'univers".

El llibre és un passeig sense concessions entorn d'aquest jo que ha quedat marcat, definit, estorat, per un fet terrible que ho transcendirà tot; un fet –el de l'assassinat de l'amiga-, que, inconegut el què i el com, serà narrat en dotze versions diferents, en dotze versions possibles, encara que cap d'aquestes pretén trobar la dada objectiva. "L'anar donat versions de l'escena de la teva mort –escriu- no pretén fer progressió ni aclariment ni discerniment ni encertar la veritat. Només vol especular, influïda com estic per l'obsessió, limitada per la limitació, basant-me en una rastellera de possibilitats sense fi".

El monòleg que en sortirà –transformat sovint en un diàleg amb textos (cartes, notes, i fins i tot records) de l'amiga morta i d'altres persones amb les qui també mantindrà una interlocució- la durà a la infantesa –a aquell Manlleu llunyà d'on recorda tantes coses: la casa, el pare, la mare, aquells éssers estranys, que eren els rojos, "amb als quals es fèiem, però poc", el farmacèutic Mercader, el fill querubinesc d'aquest que un dia la va convidar a berenar, el metge menorquí Bartomeu Llabrés, el primer encontre amb la mort d'aquella nena veïna, amb les revistes que arribaven a la llibreria del pare, amb aquelles fotografies que "contenen –diu- la teva emoció no saps per què" –una de les quals explica, per cert, la portada del llibre-, i també amb el descobriment de la poesia, primer en llengua castellana fins que, una tarda, a casa d'en Martí Pol, algú dels allí reunits li farà una pregunta definitiva: "Què fa una noia de Manlleu escrivint en castellà?"

Parlarà del primer enamorament, dels poetes que l'agombolen, de les lectures imprescindibles, del cinema que li obre els ulls a una vida que és –diu, recolzant-se en Shakespeare- "polivalent i brutal". I de com es tornarà escèptica i refractària al poder en descobrir que amb la poesia sovint es vol fer país, o dur a terme un encàrrec o fins un mandat. "Jo escrivia des de dintre –afirma- i no podia entendre que la llibertat pogués resultar sospitosa". Però era difícil desmarcar-se dels signes dels temps, que exigien (a la gent de la nostra generació) conèixer aquell conjunt de textos que conformaven la literatura política, la que –diu Contijoch- et conduïa a l'infinit. I "l'infinit era lluitar contra el règim franquista i, per tant, lluitar contra les famílies respectives, lluitar a la contra d'allò que ens havia nodrit".

Com no m'havia de sentir atret jo per aquest text que em parlava d'un temps i d'un país, el meu, on "els cossos s'abraçaven i copulaven convulsament, a la recerca d'alguna alliberació, mentre al plat dels tocadiscs cantaven Raimon, Pi de la Serra, Guillem d'Efak, Serrat, Bob Dylan, Leonard Cohen, els Beatles, Joan Baez, Guillermina Motta, Paco Ibáñez, Jacques Brel..." I on "el cinema era germà bessó del vici de llegir: de Truffaut a Antonioni, de Visconti a Godard, de Pasolini a Bergman..." Sí Josefa, sí, "ens ho empassàvem tot".

Però al costat del temps i del país, o més aviat en el temps i en el país, hi ha les persones que s'han relacionat amb el "jo", que és el subjecte clau de la narració; aquelles persones que –més enllà de l'amiga, la mort de la qual justificarà el relat- aniran també desapareixent: el poeta, que la durà a París el 68 i que, "un cop passat l'entusiasme de la revolució, se sentirà acabat"; el pare ("llaços de sang. No hi ha tràfec ni desgavell que desequilibri la nostre fidelitat"); l'amiga morta..., i tanta gent que ha desaparegut, com aquell "senyor que besava les mans a les senyores" a qui va ajudar en la transcripció d'unes memòries. "Les lentes mirades dels ulls blau-estantís-decadent..., els llargs silencis, el tic-tac del rellotge marcant la cadència de la tarda, asseguts a les butaques, prenent te, animant la conversa amb deseiximent, entrant a poc a poc en l'entrellat de l'enigma sense acabar-lo de desvelar"; un senyor, aquest, que s'emocionava i plorava –també jo m'havia emocionat i plorat- veient The Dead (1987) de John Huston a partir d'aquella bella narració de Joyce. Tots, doncs –cadascú al seu lloc i sense conèixer-nos-, havíem plorat quan, al desaparegut CAPSA de Barcelona, aquella doneta "comença a cantar l'ària de Bellini i la càmera va pujant l'escala i retrata estrats de vida morta".

Serà, però, molts anys més tard quan Josefa Contijoch es posarà a escriure aquest llibre. "En la tarda solellada i tranquil·la "...", vaig pensar que ara sí que podia escriure això que escric. Perquè m'ho havia d'inventar." En efecte, s'ho havia d'inventar, per això era precís posar-se a escriure. Com Hesíode i Homer, que es van posar a escriure perquè tot és inexplicable. Per això existeix la literatura. "Ja t'ho deia –escriu Contijoch-: no explicar cap història. No existeix una sola història sinó una multiplicitat d'històries. Per això m'agrada esbotzar o rebentar les novel·les. A més, de la vida, per molt que aprofundeixis, només en trauràs autobiografia, és a dir, la teva existència". Tornem, doncs, al "jo". A aquest jo que es va dessagnant per les desaparicions dels homes i de les dones que t'han estat propers; desaparicions que et "deixen un gran sentiment de culpa i un aplec de recances indescriptibles".

Va ser unes setmanes després de llegir el text mecanografiat, però sense signatura, quan em vaig posar en contacte amb l'autora, que no coneixia. Sabia, però, que era dona, que era de Manlleu, que havia nascut "l'any de l'aiguat" de la negra postguerra. Sabia també que era poeta no sols perquè ella ho confessava, sinó perquè el mateix text que acabava de llegir era –com molt bé es diu a la contraportada- fronterer, en el fons i en la forma, entre la prosa i la poesia. I quan la vaig identificar, li vaig escriure un correu, que no guardo per aquelles coses estranyes de la cibernètica, que sovint no harmonitzen prou bé amb les facultats informàtiques d'aquells que hem conegut –Temps era temps- "Kubala, Moreno y Manchón". Li volia dir que el seu llibre m'havia emocionat i que d'alguna manera sentia enveja d'aquell senyor pulcre "que besava les mans a les senyores" amb qui ella havia tingut llargues converses prenent el te. I així va néixer la nostra amistat. I em fa molt feliç que aquell contacte hagués servit a Josefa Contijoch per no desistir i per decidir-se cercar un editor dels que no pensen tan sols en el negoci, i estimen la literatura.