El difícil repte de l’emancipació

D'entrada, no hi ha dubte que aquest procés que s'ha posat en marxa (em fa la impressió que de manera natural i no per l'acció programada dels partits, que hi van a remolc) ha provocat una il·lusió que no havia detectat de feia molts anys, encara que no exempta de pors, que, com era previsible, l'adversari, tracta de nodrir.

Una enquesta que publicava el passat dimecres "La Vanguardia", ens deia que en l'escenari actual, el 53% de catalans votaria a favor de la independència, el 39,4% en contra, el 5,9% no ho tenen decidit, però anirien a votar i el 1,7% votaria en blanc. I concretava: "En cas de celebrar un referèndum en un escenari de garanties de seguir a la UE, el 'sí' a la independència s'elevaria fins al 62%, però s'enfonsaria fins el 44,7% en cas de no seguir a la UE.

Les incògnites

Tot i les dades que acabo d'oferir, no sabem prou bé com anirà el procés, encara que jo estic segur que, a pesar del que va dir el president Mas, la consulta, quan es faci, es farà de manera legal. Com? No ho sé, però el govern de l'Estat haurà de reaccionar si les eleccions del proper 25 de novembre donen com a resultat un Parlament amb dos terços de diputats que són partidaris de fer la consulta.

Tanmateix, aquesta presenta molts interrogants més enllà de la legalitat en què s'haurà d'emparar. I de manera especial, pel que fa al contingut de la pregunta. Perquè no serà suficient demanar als catalans si opten o no per la independència, ja que, a l'hora de votar, el ciutadà ha de saber on quedarà Catalunya si opta pel sí. Ha de tenir clar, doncs, si quedarà en els llims i en les tenebres, com asseguren des del govern de l'Estat i del PP Rajoy, García-Margallo, Ruíz Gallardón, etc., o podrà seguir en el marc de la Unió Europea, com va predir la comissària Viviane Reding i opina també –ho va fer el passat dimarts- el comissari Almunia, que en un cicle de 'Diàlegs' organitzat per la Fundació Ernest Lluch, va afirmar que "no es pot donar una resposta taxativa i dir que si un [territori] se segregra es queda fora i no sabrem res més d'ell pels segles dels segles."

Catalunya, doncs, ha de saber si les coses són com assegura el Govern o com va reiterar l'eurodiputat. Encara que arribar a saber qui té la raó, no és fàcil, perquè els tractats pels quals es condueix la UE no han previst una situació com la que vol plantejar Catalunya, com tampoc havien previst què havia de succeir quan un Estat membre (la RFA) incorporava –en una "fusió per absorció" (ho dic en termes mercantils)- un Estat no membre de la UE, com era la RDA. Aleshores es va resoldre el problema, i ara també s'haurà de contemplar una solució. Per això em sembla molt correcte que Mas viatgi a Europa (ho començarà a fer per Brussel·les) per preparar el camí.

Però aquest no serà fàcil perquè ens topem amb moltes incògnites, fins i tot en el cas que les Corts acceptin que Catalunya es pugui interrogar sobre el seu futur amb la mateixa llibertat que ho farà Escòcia el 2014. I en dir això m'he de referir novament al comissari Almunia, que ha posat el dit a la llaga (del govern de Rajoy), en afirmar que, una vegada més, el Regne Unit ha donat a l'Estat espanyol una lliçó de democràcia amb l'acord que van signar David Cameron i Alex Salmond per pactar el referèndum d'Escòcia. "Quan es llança un debat com el que hi ha a Catalunya, Flandes o Escòcia, s'ha de fer amb tots els elements sobre la taula, no es pot deixar res sota la taula –ha dit-. Els britànics ens han donat una lliçó de democràcia." Tots sabem –ha afegit Almunia- que "la situació [de Catalunya] és diferent perquè [els britànics] no tenen una Constitució com la nostra, però han arribat a un acord i s'ha vist a Cameron i Salmond donant-se la mà i pactant la pregunta, que és una pregunta inequívoca".

Les males maneres

Aquí, però, les coses es resolen de més mala manera, perquè les persones que ostenten el poder formal (els membres del parlament i del Govern) o virtual (els periodistes que parlen, critiquen, dogmatitzen i estigmatitzen des de les ràdios i les televisions) han iniciat una campanya molt dura; una creuada que ha començat a mostrar com pot arribar a ser de visceral, de poc elegant i plena de cops baixos, com ara el del president Rajoy, que ha desvelat una versió molt personal del seu encontre amb Mas a la Moncloa; una versió que, pel fet d'haver-se desplegat sense testimonis, no pot ser contrastada més que pel seu interlocutor. I tots sabem que succeeix en els casos de "la meva veritat contra la teva". Sempre són irresolubles i fan que cadascú opti per l'opció que més li agrada, sense saber si respon o no a la veritat.

Ho vam comprovar la mateixa nit del dimarts, quan a les emissores i als diaris de Madrid, les paraules de Rajoy eren el testimoni fidel d'un "xantatge" inqualificable de Mas, mentre que, en la versió d'aquest, no es va produir cap xantatge, sinó un diàleg en el qual la negociació no va ser possible en afirmar Rajoy que "no vull negociar perquè jo crec que Catalunya no està tan maltractada com dieu."

Sigui com vulgui, és evident que a les dificultats d'ordre constitucional, caldrà que hi afegim les d'ordre polític i personal, que seran tant o més dures que les primeres. I a més, les incògnites a què m'he referit respecte de la integració de Catalunya a la Unió Europea.
El repte, doncs, de l'emancipació és difícil i complex, però té la virtut d'haver creat una il·lusió en molts catalans i en els qui mai no hem militat en el jacobinisme; una il·lusió semblant a la que vam sentir de joves quan vam viure la transició del franquisme a la democràcia. Aleshores sabíem que ens enfrontàvem a un gran desafiament: el de construir un món nou que sintetitzàvem en aquell lema que tots vam corejar de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", que no era sinó un crit per la llibertat i per la democràcia. Avui, però, els catalans volen donar una passa més en el seu camí vers la llibertat: el de l'emancipació, i s'enfronten a un repte gens fàcil. Veurem si tenen la capacitat i la fortalesa de sortir-se'n.

–––-
P.S. La matèria que ens ocupa és tan complexa i cantelluda, inflama tants sentiments en un sentit i en el contrari, provoca tantes reaccions viscerals, que no admet errors de cap mena, si és que vol assolir l'èxit. Per això, actuacions com la del conseller Puig i de la diputada Badia són contràries al bon sentit i esdevenen condemnables.